L'anar fent


Veig que en Ricard Gomà ha fet l'esforç d'explicar-se una mica més, cosa que certament li agraeixo. Jo continuo amb la meva incomoditat eclesial. De fet, de vegades penso que la imatge que donem com a organització és que, com que és una institució fortament jerarquitzada, a dalt manen, i a baix obeïm, més o menys. De fet com a organització he de dir que, per sort o per desgràcia, anem més aviat a la nostra. O sigui que a la pràctica les directrius passen pel sedàs de la pròpia consciència. Això és una sort, però també va acompanyat del risc de ser molt acomodaticis. De fet en moral sexual intueixo que la gent fa el que li sembla, però en canvi això de compartir més els calers, que també ho diuen des de dalt, ens costa força més...
També perquè als laics se'ns fa molt difícil canviar res de l'organització eclesial. En una parròquia, només pots actuar si el rector t'ho permet. I en d'altres nivells es fa molt més difícil, de manera que jo prefereixo destinar els esforços a intentar que el meu trosset d'Església sigui fidel als inicis, perquè crec que els ho debem a la gent que ens envolta, i miro de no pensar gaire en allò que des de dins difícilment canviaré sense molt de desgast. Espero que caigui pel seu propi pes. No sé si faig bé, però és una opció.
A mesura que passen els anys, també em costa més, malgrat els meus exabruptes de tant en tant, dir tantes pestes dels bisbes. Sobretot perquè per als cristians de base laics això ens és fàcil i barat ja que, si no és que treballes dins l'Església i pots trobar-te amb indesitjades conseqüències laborals, avui ja no et poden fer a la brasa amb aquella facilitat de la Inquisició. I de vegades jutgem molt durament la gent i fem servir per a nosaltres mateixos uns criteris molt més flexibles. Un exemple: aquests dies de les jornades organitzades per la Comunitat de Sant Egidi, vaig observar que justament els pobres que són a la plaça de Santa Anna havien estat bandejats per instal·lar-hi una carpa-menjador per a tots els "gurus" espirituals. Pel que es veia quan hi passaves, les taules estaven molt ben parades i el càtering venia d'Itàlia. Em va venir al cap una imatge potent: la del pobre Llàtzer a la porta de la casa del ric, menjant-ne les engrunes. Em va costar resistir-me a fer el post. Però vaig pensar: i jo, què? i els que treballem aquí, què fem perquè els llàtzers de torn s'asseguin a les nostres taules? Doncs ben poca cosa.
D'altra banda, estic convençuda que la duresa engendra duresa, i aleshores parlar esdevé més difícil.
Veig que en Ricard Gomà parla en el seu escrit de tres capellans emblemàtics (bé, un frare i dos capellans): Adrià Trescents, Pere Relats i Manel Pousa. Tres bons exemples. Però és que jo crec que l'Església fa un paper interessant més enllà dels temes estrictament socials, i més avui que tot estira cap a casa i que costa molt trobar espais senzillament de convivència. Per això sempre que puc taladro el personal amb aquesta idea que és bo que les parròquies i els moviments siguin poroses, estiguin obertes, i que a part de les activitats estrictament de culte o cristianes, ofereixin conversa, reflexió, intercanvi, i es vinculin també a la ciutat, com qualsevol altra entitat. Observo que sovint les parròquies tenen una quota de "friquis" més elevada del normal. A mi m'agrada: és signe que poden acollir persones que difícilment tenen cabuda en altres espais.
En fi. Anirem fent. Mercè

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
Mercè,
"El primer, el d’esquerres, el detectarem en discursos intel·lectualment elevats que, utilitzant la ciència, l’objectivitat, la neutralitat i la raonabilitat com a bandera, arraconen tot el que no entra en aquests esquemes, com és el cas de la Paraula de Déu."

És un fragment d'un post que et recomano vivament:
http://jordicaputxi.blogspot.com/2010/10/rigorismes-que-empresonen-diumenge-28.html

No deixis de llegir, tampoc, aquest altre, i en general tots els del bloc:
http://jordicaputxi.blogspot.com/2010/10/vida-social-i-vida-religiosa-amigues-o.html

Crec que dels "esqueixaments" en podem treure molt de positiu.
Cordialment,
Mercè Solé ha dit…
Moltes gràcies. M'ha semblat un blog molt interessant, i no m'he estat de vincular-lo al meu, per estar al cas del que hi vagin publicant...
Jo crec que no és només una qüestió de dretes i d'esquerres, que també, sinó aquesta mena de percepció tan occidental i tan "de nou ric" de qui no necessita res ni ningú. Com si tot allò que tenim i que som es degués únicament al nostre esforç. Jo trobo que és una lectura com eixarraïda de la realitat que no deixa espai a l'agraïment ni a la trascendència. En fi,què hi farem. I espero que, com dius, en traguem alguna cosa de positiu.