Solidaritats discretes

No hi entenc gens, o sigui que potser faria bé de callar. Però arran de les declaracions sobre el futur de la Caravana Solidària se m’ha refermat una impressió que potser no és justa.
Dins del Quart Món hi ha una sèrie d’actuacions que són vistes com a pura beneficència i com a generadores d’una dependència que acaba jugant en contra de la gent que es pretén ajudar. Els anys passats a Càritas em vam permetre conèixer voluntaris o entitats que es feien “propietaris” dels “seus” pobres i que s’irritaven si algú intentava buscar camins que fessin més autònoma la gent. Recordo un grup que deia: ”si no vénen a buscar menjar, nosaltres què farem?” Com si el més important fossin els “nosaltres” i no la gent. O recordo una anècdota, explicada per una companya, d’unes monges que juntament amb la bossa del menjar regalaven uns sostenidors per a mares que donaven el pit, perquè “una empresa els n'havia regalat molts i bé els havien de repartir”, encara que el repartissin a un home que vivia sol. A desemmascar aquestes actituds, doncs, més o menys tothom hi està d’acord, si més no sobre el paper. De fet, a Càritas, ha costat molt (i en alguns ambients encara continua costant) de treure’s l’etiqueta de beneficència.
Sempre em sorprèn, però, que això que s’aplica als pobres d’aquí, sovint no s’aplica al Tercer Món, on sembla que sigui perfectament just i útil omplir-los d’objectes diversos (sovint andròmines: ordinadors obsolets, roba usada que ofega el mercat tèxtil del lloc d’origen, medicaments que no tenen a veure amb les necessitats de la gent a qui van dirigits), sense tenir gaire en compte els canals de distribució, l’arrelament en el territori, l’ús que se’n pugui fer i la seva rendibilitat per a la gent que se n’ha de beneficiar. Recordo munts de roba recollits per a Bòsnia, per entitats de bona fe, que després no van poder fer-les arribar a lloc. El transport és car i a més la roba cal triar-la i enviar només allò que realment faci falta i ben embalat i classificat. I per poder fer això cal una bona estructura: espai, persones que hi treballin, gent que hi entengui. Amb bona fe, no n'hi ha prou.
Tot plegat deu ser extremadament difícil perquè caldria conèixer molt bé el territori (persones, entitats, costums, llengües…) i perquè els països on es va solen tenir governs impresentables i corruptes. Per alguna cosa, en una setmana, he vist per la televisió tres pel·lícules de ficció ("El jardinero fiel", un episodi del comissari Brunetti, i una altra de què no recordo el nom) que es basaven en els pretesos ajuts de les indústries farmacèutiques al Tercer Món.
En fi, a mi m’agraden iniciatives com la de l’ONG “Banc de Recursos”, molt discreta i eficaç que té molt present què fa falta i on i que vetlla per una distribució adequada d'allò que fa arribar a qualsevol altre país. De fet les caravanes solidàries de format cridaner, no sé si són eficaces, però discretes no gaire, no. Però en qualsevol cas, m'alegro que els segrestats siguin a casa i m'alegro del debat que ha sorgit i de la inquietud per ajudar els països africans que denota. Mercè

Comentaris

SSQ ha dit…
Això que dius que de vegades sembla que hom "s'apropia dels pobres", també ho he notat. Potser és per la necessitat que la persona té d'ajudar, que llavors li sembla que li li treuen aquells pobres ja es queda sense res. A Càritas de per aquesta zona (suposo que Càritas deu treballar de forma molt semblant arreu) fan xerrades de formació a voluntaris i intenten reduir les actituds de paternalisme. Però penso que és difícil perquè de vegades hi ha gent que ja té per costum el paternalisme (fins i tot amb amics, etc.) i llavors en relacionar-se amb un pobre, potser és més fàcil caure-hi. Suposo que ser voluntar/ària no és tan fàcil com sembla a simple vista. Hi ha la bona fe, però la relació amb les persones és complexa i amb la bona fe no n'hi deu haver prou.
Fa dies una persona va proposar que Càritas (potser per mitjà de voluntaris) oferís hortets i petits espais perquè la gent necessitada pogués cuidar hort, fer créixer pollastres, etc. Seria una manera de no donar per donar, als qui reben les ajudes. Però la nostra societat ho fa tot massa complicat i potser encara hi hauria problemes amb l'Administració si el mateix personal vinculat a Càritas comprés els tomàquets o els pollastres que cuidats per immigrants i d'altres persones necessitades.
Xiruquero-kumbaià ha dit…
M'ha agradat llegir aquest article, Mercè, per la claredat expositiva normal en tu i pel fet que hi entens i molt en aquest tema.
Suposo que tothom ens n'alegrem de la llibertat dels segrestats.
Una altra cosa és que la exhibició de poder dels camions tot-terreny, "vestits de campanya" dels seus membres, etc., de la dita "caravana solidària" sempre m'ha fet mal als ulls. Com una mena de versió "solidària" del Paris-Dakar (que diuen que també beneficiava els països que travessava) i que va canviar de continent per les amenaces terroristes.
No em pregunto a què destinaran els diners del rescat els jihadistes captors, perquè no m'agradaria la resposta.
Mercè Solé ha dit…
Hola Saltim Salto Quàntico. Estic molt d'acord amb tu: en el que dius sobre les administracions públiques ("antes muertas que sencillas") i sobre el voluntariat. Una vegada vaig participar d'una dinàmica de formació de voluntaris en què ens feien caminar per parelles, una persona "conduïa" i l'altre anava amb els ulls tapats. Va anar molt bé per veure què se sent quan s'està en mans d'un altre, però el més colpidor va ser adonar-se que cap de les persones "conductores" havia preguntat a la seva parella "cega" cap on volia anar. Glups.
Mercè Solé ha dit…
Gràcies, xiruquero. T'agraeixo el compliment, però no hi entenc gaire, no. Vaig escriure això arran d'un comentari que vaig sentir per la tele, del cap d'aquesta organització. Em va semblar que parlava com si d'ells depengués la "salvació" de l'Àfrica sencera. I em va semblar una mica passat de voltes, la veritat. Les referències (d'abans del segrest) que tinc de l'organització és que sempre han cultivat molt la seva imatge. El contingut de la seva feina el desconec, no tinc elements per pensar que no sigui valuós, però amb la complexitat de l'Àfrica em va semblar una mica presumptuós el que deien. Mercè