Feia molts anys que no anava a la Vetlla de Montserrat. Em va agradar, tot i la forçada immobilitat de moltes hores al raconet que vaig trobar. Com sempre, Montserrat em provoca sentiments una mica contradictoris. D'una banda m'agrada la solemnitat i la bona litúrgia (i el nou orgue), però de l'altra hi trobo a faltar una presència més gran dels pobres. I ahir era un dia molt solemne, amb un percentatge d'autoritat eclesiàstica per metro quadrat molt notable. Autoritats mitradíssimes (no sé pas què hi veuen a lluir tants estris que avui resulten tan estranys i tan allunyats de l'evangeli), i alguna amb força randes. De fet hi havia el cardenal Bertone (Secretari d'Estat del Vaticà, crec), i es notava.
Amb bon criteri, retiren els bancs a un costat i la major part del personal seu al mig, a terra. Per la gentada, a les set ja no quedava cap seient "normal", però la gent més gran hi arriba amb cadires plegables. Un monjo ple de bona fe es dedica a anar fent fora la gent dels espais que han de quedar lliures i dels seients reservats. Tasca àrdua i ingrata. Si la gent pogués s'asseuria a la falda dels escolans... No em va agradar, però, això dels seients reservats a les autoritats (Marta Ferrusola, Oriol Pujol, Artur Mas...). Per tres motius: perquè en un acte així, no veig perquè les autoritats civils hagin de tenir un relleu especial; perquè servidora sóc molt sectària, ho reconec, i no em va fer cap gràcia que mentre que l'Oriol Pujol estigués ben repapat mentre la dona que jo tenia al costat, que deuria tenir ben bé 80 anys, feia tres hores que s'estava asseguda a terra, i és que el fet que jo només hi reconegués gent de CiU em va fer sentir molt incòmoda; i en tercer lloc perquè a més les autoritats van arribar tard, van fer moure la gent i es van permetre fer-ho destorbant la pregària que havien muntat un grup de joves. Cinc minuts més i haguessin pogut entrar sense fer nosa a ningú.
Dit això, el cardenal Bertone va sortir aplaudit per la gent. Va parlar en català i, sobretot, va ser amable i comunicatiu, cosa que no s'estila gaire a certs nivells de cúria i que s'agraeix.
A mi, això de CiU em va incomodar molt, i vaig haver de fer l'esforç de reconèixer que no sóc gens objectiva, que la vetlla és oberta a tothom i que en el fons el que em passava és que hi trobava a faltar altra gent de la política, no pas exercint protocols, sinó participant d'una festa cristiana com un més. Això sí, sense seients reservats.
Em fa mal la progressiva distància entre el fet religiós i la societat civil. No la laïcitat i la pèrdua de privilegis eclesiàstics: això em sembla que és el que ha de ser. Però sí aquest posar sota sospita i enterrar en la privacitat qualsevol manifestació religiosa. De vegades tinc la sensació que alguna cosa es va esquinçant, i em sap molt de greu. Mercè
Comentaris
Em va agradar poder-te saludar després de tant temps de no haver coincidit.
Marta Pons
I perdona'm que això li ho recordi a una persona com tu que em sembla que estàs vinculada a Cáritas.
I sobre la presència de polítics de CiU a la vetlla jo me la miro exactament igual que el festeig que hi hagut de fa anys entre el Partit Popular i certs sectors de la Conferència Episcopal Espanyola, i que potser amb vingudes com aquesta d'ara de l'inefable cardenal Tarsicio Bertone i la del novembre de Benet XVI potser no sigui tan descarat aquest festeig, i al Vaticà comencin a entendre una mica més la realitat plural i diversa d'Espanya i de Catalunya.
Jordi, estic d'acord amb tu, i també em sembla una bona cosa aquest "boato" si permet resituar l'Església catalana que francament deu portar uns quants blaus al damunt.
Amb això dels pobres, jo em referia a la litúrgia mateixa. La veritat és que les pregàries dels fidels em van semblar molt ben trobades, però en general, la Festa hauria de poder expressar millor aquesta sensibilitat per la gent que està patint més i en canvi depèn molt del celebrant. Però vaja, va estar molt bé. I jo el monestir el sento proper, en aquest sentit, tot i l'exhuberància musical, gestual, de vestuari... Per dir-ho en termes profans, ja saps que efectivament sóc a Càritas... i que m'encanta anar al Liceu!
Mercè
t'agraeixo les teves ratlles. Són elements de reflexió escrits des de l'estimació. I això sempre és interessant! Gràcies.
Espero que algun dia ens puguem conèixer personalment.