Empatx de mòbils

Aquesta setmana se'm va espatllar el mòbil. Gran angoixa, com si fos un respirador imprescindible per sobreviure. Vaig decidir canviar-lo perquè la meva experiència de portar-lo a adobar temps enrere no va ser bona precisament. Vaig recordar que existia una cosa que en deien sistema de punts que permetia canviar-lo a poc preu o fins i tot de franc, i plena de bona fe vaig iniciar l'aventura.

En la primera estació d'aquesta caricatura de via crucis vaig aconseguir un catàleg de la meva companyia: no vaig entendre'n gran cosa ni dels models de telèfon, ni de les tarifes, ni de les possibilitats de canviar-lo. D'acord que ja tinc una edat, però faig el que puc amb les noves tecnologies. Hi estic relativament avesada. Però el telèfon se'm resisteix. Sort d'una companya de la feina que, amb moltíssima paciència, em va anar guiant fins a decidir el model i la tarifa que m'interessaven. No us penseu, vaig haver de desestimar la temptació d'estar connectada a internet a través del mòbil. M'agradaria, però no vull. Ja estic massa pendent del correu i dels blogs i ara del facebook... Però sospito que d'aquí poc temps hi hauré caigut de ple. Si optes per això et regalen (de moment) l'oro i el moro.
Segona estació: visita a la companyia. Cua. Com que sabia què volia em va resultar relativament fàcil... Vaig haver de pagar només 20 € per un mòbil semblant al que ja tenia... I vaig sortir amb un altre mòbil de regal que no necessito per res. Vaig proposar que se'l quedessin i no pagar els 20 €, però no va colar. Vaig fer algun comentari sobre la violència al Congo pel domini del material que fa possibles els mòbils, davant l'estupor del xicot que m'atenia. Però vaig acabar acceptant, cosa que em produeix una certa vergonya. Em costa resistir-me a explorar qualsevol aparell nou. A la feina encara riuen.
I tercera estació: una escena que vaig contemplar mentre m'esperava. Una parella de jubilats venia a demanar l'alta de la línia fixa. La de tota la vida. Els van preguntar si volien internet. Van dir que no. Doncs aleshores havien de pagar gairebé 80 € (amb ADSL era gratuïta). Van acceptar. La dependenta els va demanar un número de mòbil per avisar-los per fer la instal·lació. La parella no en tenia ni en volia. La dependenta els va oferir un mòbil de prepagament. La parella va dir que no. La dependenta va contraatacar: pel preu d'un els en regalen dos. No sé com va acabar, però em va semblar un assetjament impresentable. I com si mai, abans de l'invent del mòbil, la gent haguéssim estat capaços d'organitzar-nos per fer res.
Per racionalitzar el consum, cal molta voluntat, una militància a prova de sirenes tecnològiques i de dependents obstinats. I estar disposada a esmerçar temps en l'aventura. I estar ben informada i resistir-se a provar joguines noves. Jo encara he de fer molt de camí. No me'n sento gens orgullosa. Mercè