Ahir comentava tot això de Vic i ho feia potser a costelles d'en Vicenç Villatoro, i sé que em costa d'explicar-me. Per tant, em van bé els comentaris perquè m'obliguen a filar més prim i perquè crec que és bo anar més enllà de les bones o males vibracions que em produeixen segons quins termes.
1. El retorn dels immigrants. Pel que vaig veient en el dia a dia de Càritas, molta gent ha anat arribant hipotecant o venent el que tenia, amb molts deutes, deixant els fills al país d'origen... o bé recorrent mitja Àfrica de forma molt precària, i aquí es troben l'atur i la situació d'irregularitat administrativa, a més de ser una mena de cap de turc. Potser molts davant les dificultats intentin retornar, però en qualsevol cas no ho tenen fàcil. Quan es parla d'expulsar-los com si la seva marxa real fos fruit només d'una decisió administrativa o d'un control policial, no es té en compte els diners que costa el repatriament, les dificultats legals o senzillament que per sort no vivim en un estat policial (encara) i que per tan no és fàcil. Per això dic que em sembla un brindis al sol; és el discurs que molta gent vol sentir i es diu molt a la lleugera, crec, i crea una expectativa que no es pot complir. I quan no es pot complir, la reacció encara és carregar més sobre els immigrants i no sobre qui en parla amb lleugeresa.
I això sense tenir en compte que hi ha molt de patiment al darrere d'aquestes situacions, per tant és aquí que em sembla que tampoc no és èticament correcte pensar en l'expulsió com una solució. Jo crec que la migració per motius econòmics exigeix altres tipus de solucions, de millora de les condicions de vida als països d'origen, de bona informació allà, etc. Però està clar que ni en una cosa tan clara com el canvi climàtic som capaços d'arribar a acords en els quals cadascuna de les nostres societats del nord posi els interessos comuns per damunt de l'interès d'un desenvolupament que causa molta misèria.
2. Aprendre a conviure. Fer la vida impossible als immigrants que arriben és la tàctica que es fa servir habitualment a l'hora de gestionar papers i ara sembla que es vol anar més enllà. fins i tot saltant-se la llei. Qualsevol persona que segueixi de prop un expedient d'aquesta mena veurà que realment les cues, contradiccions, retards, i demandes impossibles són el pa de cada dia. Jo m'havia cregut allò que eren catalans tots aquells que viuen i treballen a Catallunya i ara es veu que ja no. Si la gent que ve s'ha de quedar crec que és millor que se'ls reconegui la seva condició de vigatà o de vigatana i que aprengui a estimar el país i a entendre com funcionem. És car però és una inversió de futur. A tots ens ha canviat el xip i estem una mica descol·locats, però amb les dificultats de la convivència ja en tenim prou, no cal crear bosses de marginació ni ressentiments, totes dues coses passaran factura d'aquí uns anys. No s'aprèn a ser ciutadà amb mesures excloents. És veritat que hi ha una certa idealització del mestissatge, però la barreja ara ja existeix, no ens l'hem inventada els que intentem promoure una bona convivència. Reforçar els estereotips negatius sobre la immigració dóna vots, però crea greus obstacles. La proximitat en canvi crea vincles i s'ha d'aprofitar.
3. Projectar les pròpies dificultats en un col·lectiu ja sabem on porta. I em sembla que cal ser clars. Molts europeus (no només alemanys) durant molts anys han vist els jueus com a causants de tots els seus mals i la cosa va portar a la shoah. I no deuria venir de cop, ni de forma minoritària. Quan la gent ens deixem portar pels prejudicis davant d'una dificultat, convé que ens ajudin a pensar, no que alimentin les nostres manies. A Europa algú va fer rendibles políticament els prejudicis. I encara porta cua.
4. I finalment em remeto a una petita experiència personal. Quan era al comitè d'empresa, d'on treballava fa pocs anys, em vaig trobar amb unes declaracions del cap de personal en què mentia absolutament. No es tractava de valoracions ni d'opinions, sinó que senzillament s'inventaven una cosa que no havia passat mai. Naturalment, van ser uns dies de manifestos i contramanifestos, però em va ferir molt el comentari d'una companya: "Ja no saps a qui creure't". I és que hi ha situacions que, com en el cas de Salomó, no es resolen partint la criatura per la meitat, sinó reivindicant la raó de qui la té.
En fi. No em sé explicar millor...
1. El retorn dels immigrants. Pel que vaig veient en el dia a dia de Càritas, molta gent ha anat arribant hipotecant o venent el que tenia, amb molts deutes, deixant els fills al país d'origen... o bé recorrent mitja Àfrica de forma molt precària, i aquí es troben l'atur i la situació d'irregularitat administrativa, a més de ser una mena de cap de turc. Potser molts davant les dificultats intentin retornar, però en qualsevol cas no ho tenen fàcil. Quan es parla d'expulsar-los com si la seva marxa real fos fruit només d'una decisió administrativa o d'un control policial, no es té en compte els diners que costa el repatriament, les dificultats legals o senzillament que per sort no vivim en un estat policial (encara) i que per tan no és fàcil. Per això dic que em sembla un brindis al sol; és el discurs que molta gent vol sentir i es diu molt a la lleugera, crec, i crea una expectativa que no es pot complir. I quan no es pot complir, la reacció encara és carregar més sobre els immigrants i no sobre qui en parla amb lleugeresa.
I això sense tenir en compte que hi ha molt de patiment al darrere d'aquestes situacions, per tant és aquí que em sembla que tampoc no és èticament correcte pensar en l'expulsió com una solució. Jo crec que la migració per motius econòmics exigeix altres tipus de solucions, de millora de les condicions de vida als països d'origen, de bona informació allà, etc. Però està clar que ni en una cosa tan clara com el canvi climàtic som capaços d'arribar a acords en els quals cadascuna de les nostres societats del nord posi els interessos comuns per damunt de l'interès d'un desenvolupament que causa molta misèria.
2. Aprendre a conviure. Fer la vida impossible als immigrants que arriben és la tàctica que es fa servir habitualment a l'hora de gestionar papers i ara sembla que es vol anar més enllà. fins i tot saltant-se la llei. Qualsevol persona que segueixi de prop un expedient d'aquesta mena veurà que realment les cues, contradiccions, retards, i demandes impossibles són el pa de cada dia. Jo m'havia cregut allò que eren catalans tots aquells que viuen i treballen a Catallunya i ara es veu que ja no. Si la gent que ve s'ha de quedar crec que és millor que se'ls reconegui la seva condició de vigatà o de vigatana i que aprengui a estimar el país i a entendre com funcionem. És car però és una inversió de futur. A tots ens ha canviat el xip i estem una mica descol·locats, però amb les dificultats de la convivència ja en tenim prou, no cal crear bosses de marginació ni ressentiments, totes dues coses passaran factura d'aquí uns anys. No s'aprèn a ser ciutadà amb mesures excloents. És veritat que hi ha una certa idealització del mestissatge, però la barreja ara ja existeix, no ens l'hem inventada els que intentem promoure una bona convivència. Reforçar els estereotips negatius sobre la immigració dóna vots, però crea greus obstacles. La proximitat en canvi crea vincles i s'ha d'aprofitar.
3. Projectar les pròpies dificultats en un col·lectiu ja sabem on porta. I em sembla que cal ser clars. Molts europeus (no només alemanys) durant molts anys han vist els jueus com a causants de tots els seus mals i la cosa va portar a la shoah. I no deuria venir de cop, ni de forma minoritària. Quan la gent ens deixem portar pels prejudicis davant d'una dificultat, convé que ens ajudin a pensar, no que alimentin les nostres manies. A Europa algú va fer rendibles políticament els prejudicis. I encara porta cua.
4. I finalment em remeto a una petita experiència personal. Quan era al comitè d'empresa, d'on treballava fa pocs anys, em vaig trobar amb unes declaracions del cap de personal en què mentia absolutament. No es tractava de valoracions ni d'opinions, sinó que senzillament s'inventaven una cosa que no havia passat mai. Naturalment, van ser uns dies de manifestos i contramanifestos, però em va ferir molt el comentari d'una companya: "Ja no saps a qui creure't". I és que hi ha situacions que, com en el cas de Salomó, no es resolen partint la criatura per la meitat, sinó reivindicant la raó de qui la té.
En fi. No em sé explicar millor...
Mercè
Comentaris
Les persones immigrants són una realitat humana com moltes altres plena de dolor i d'esperances, i probablement l'has poguda viure en algunt moment de primera mà.
Sobre aquest tema és molt difícil pontificar, i el cas de Vic em temo que està ple de lògiques polítiques perverses a nivell de correlació de forces al si del consistori.
I per tant ja tenim la troca força embolicada. L'actual globalització és un factor que empeny a la gent a buscar-se la vida on sigui i com sigui, però per altra banda cap societat del món no ha estat mai un lloc on es pugui viure a partir d'una mena de barra lliure on el lema sigui "quan més serem més riurem".
I per acabar-ho d'adobar això entre altres ho han de gestionar els nostres polítics, que independentment del color polític probablement tampoc no són un prodigi de ponderació i equanimitat