dimecres, 2 de setembre de 2009

Termes anacrònics


Fa uns anys, per la feina vaig haver de muntar una documentació a partir de la qual calia extreure dades socials de les famílies ateses en la institució on treballava. Un dels camps de batalla va ser el mot "cap de família", que vem acabar substituint per "persona de referència". Aquest mot tan estrany volia dir "de referència" per establir el parentiu respecte a la resta de membres de la unitat familiar i sense voluntat de valorar més o menys el seu rol dins de la família. No sé si el terme era gaire adequat, però detesto l'ús de "caps de família". De vegades quan al carrer m'han aturat per fer-me una enquesta i m'han preguntat si sóc el cap de família, els he preguntat què volien dir. La resposta ha estat "el qui cobra més de la unitat familiar". O sigui que en certs moments de la vida he estat "cap de família", vés per on! És ben bé un reflex del nostre món, a falta de res més, qui paga mana!
En d'altres llocs he observat que sistemàticament s'hi posa l'home i només si no n'hi ha, la dona. Alguns sociòlegs veig que han optat per posar "persona més important", en un intent de renovar el vocabulari. Cosa que pressuposa que dins d'una unitat familiar hi ha membres més importants que d'altres...
La cosa em venia al cap quan preparava la meva participació en una taula rodona aquest estiu a la Universitat Catalana d'Estiu. Hi pensava en relació a les "càrregues familiars", un terme d'ús habitual en l'àmbit laboral, jurídic i econòmic. La família, doncs, com a "càrrega". És una curiosa manera de parlar dels nostres parents més propers i sobretot d'aquells que sols ho tindrien més difícil per funcionar: perquè no poden treballar, perquè necessiten més suport, perquè són depenents d'altres...
Per contra, al costat d'aquesta denominació negativa de la família, hi ha una certa idealització del món laboral. Penso que la feina és allò que ens proporciona la tan desitjable autonomia econòmica, que promou la nostra autoestima, que permet realitzar-nos, etc. Però hi ha molta gent per a qui la feina és una penosa obligació. No tothom fa la feina que vol, en les condicions que caldria.
Em sembla que si no s'equilibren totes dues concepcions: la "càrrega" per a l'atenció a la família i la idealització del mercat laboral, serà difícil que tots plegats aconseguim, per exemple, que els homes assumeixin com a pròpia l'atenció a les persones de casa. Les dones hem entrat al mercat laboral per necessitat i també perquè n'hem subratllat molt els aspectes positius, que sens dubte hi són. Ara convindria fer el mateix amb les "càrregues": dotar-les de sentit positiu. Si no, no ens en sortirem.
I és que el llenguatge, bé que sovint inconscientment, reflecteix bé quins són els nostres valors reals.
Mercè Solé