dimarts, 15 de setembre de 2009

Polímnia


Llegeixo en el blog d'en Jaume Radigales que acaba de morir Pau de Nadal, un crític musical -i també de toros, si no recordo malament- que era un veritable erudit, sobretot en relació a l'òpera i al Liceu i a qui trobaves, sempre, en tot concert i representació de vàlua.
De fet dec a ell i a uns quants com ell la meva afició a l'òpera. A casa escoltàvem les retransmissions del Liceu que es feien a través del programa de ràdio "Gran Gala" (que acaben de tancar, per cert), però no gosàvem anar-hi perquè encara teníem el clixé que era una cosa molt elitista.
Greu error. Ens en vam adonar quan vam començar a moure'ns per "Polímnia", una mena de club d'aficionats a la música clàssica i, sobretot, a l'òpera. Ens trobàvem els dissabtes a la tarda: escoltàvem música en directe, o conferències, venien cantants del Liceu, en un plan molt casolà A la fotografia de dalt podeu veure Virginia Zeani, Plácido Domingo i Pau de Nadal. l'any 71 o 72, quan va debutar en Plácido amb Manon Lescaut, de Puccini.
En un món culturalment raquític, a Polímnia vaig aprendre molt i vaig veure que el món del galliner del Liceu era molt assequible i, a més, molt divertit. Fèiem hores i hores de cua per accedir a les escasíssimes butaques amb visibilitat del Liceu, però eren estones de tertúlia i debat, amb graffittis a les escales del teatre inclosos. Jo era una adolescent d'allò més freaki, encara que aleshores no se'n deia així. I m'ho empassava tot amb gran passió.
Els pals de paller de Polímnia eren Joan Lluch, locutor i retransmissor de les òperes, Marcel Cervelló, Pau de Nadal, el Dr. Colomer Pujol...
Quan vaig créixer una mica més vaig trobar altres interessos, altres inquietuds i també vaig necessitar "matar el pare", que diuen, o sigui que em vaig allunyar una mica d'aquest món. Però sempre els he recordat amb molt d'afecte.
Mercè Solé