diumenge, 6 de setembre de 2009

El comiat de l'Oriol

Santa Maria del Taulat ahir va ser plena de gom a gom. L'Oriol s'acomiadava de la comunitat. Com no podia ser d'altra manera, va ser una celebració emotiva. L'Oriol realment s'ha fet estimar per gent molt diversa, de totes les edats i de sensibilitats diferents. I no només la gent "de missa", també la gent del barri. I això que cinc dels seus catorze anys a Santa Maria els va compartir amb la dedicació a l'ACO, cosa que significava que no sempre podia ser a la parròquia en moments clau, com la Vetlla Pasqual. I això que greus problemes de salut, per sort superats, l'han limitat seriosament durant una bona temporada. En Romà Fortuny ha estat un bon suport per a tots plegats. Un suport amb un peu a Chiapas i amb una manera intensa de viure l'Església dels Pobres i la Teologia de l'Alliberament, amb punts de vista qüestionadors i profunds.
Ahir em mirava la gent del que havia estat la meva pròpia parròquia abans de venir a Viladecans. Vaig pensar en molts que ja no hi eren (en Josep Figueras, molt especialment, però també altres Joseps, i l'Emili, i l'Anna...) i que han deixat emprenta profundíssima. I em va emocionar contemplar els de la tota la vida, encara forts i lluitadors, com la Pilar, la Mercè, l'Elena, l'Andreu o la Rosa.... entre moltíssims d'altres. O el mateix Joan Bada, que també presidia.
Quan jo m'hi vaig atansar, a finals dels 70, la comunitat era potent en joves i en activitat, i ara s'ha anat envellint. Però crec que la gràcia de tot plegat és que els moments aparentment més forts han deixat pas a una obertura real a les noves situacions del barri: l'arribada de famílies immigrants, la lluita veïnal, la creació de nous espais d'acollida per a les famílies... S'ha anat avançant en realitats, vives i potser imperfectes justament perquè són això, reals. i perquè no parteixen de la gent més "guapa" del barri, la més intel·ligent, la que té més capacitat o més formació, sinó de la gent senzilla. El que per a mi fa forta la comunitat és que és comunitat d'estimació i de lluita, no "de disseny" o de bones intencions. No té solucions màgiques per arribar als joves, ni segurament són els "más mejor" de res. Però en canvi hi ha una autenticitat en la fe i en la manera de viure-la que em sembla que és molt evangèlica.
Per això no m'agrada gens que aquesta manera de fer església rebi un cop de roc jeràrquic en forma de trasllat forçós, mal presentat i explicat, del seu rector. Em sembla que és introduir un element distorsionador. La gent ho pateix, en part per preocupació pel seu rector, en part també perquè s'ha sentit molt menystinguda (això d'adreçar-se al bisbe i ni tan sol rebre contesta no és gaire educat, que diguem). Santa Maria del Taulat sempre ha tingut esperit crític, però el gruix d'energies s'han dedicat a tractar de transmetre l'Evangeli i de construir el Regne de Déu tan bé com s'ha pogut.
Va ser un moment emotiu, però dolorós perquè no s'entén per quin motiu l'han traslladat. És probable que en el joc d'escacs diocesà hagi convingut plantejar-ho. Però confio que tant l'Oriol com la comunitat de Santa Maria i Sant Bernat no deixaran que l'agror que els han abocat per damunt pugui més que aquest anar vivint i transmetent amb esperança i a través de la vida quotidiana, la fe en Jesucrist.
Mercè Solé

2 comentaris:

Montserrat ha dit...

Mercè. Et felicito pel teu escrit, que ja l’he fet arribar a gent de la comunitat.
Si realment estem molt dolguts i desconcertats per tot el que ha passat, de com ha sigut tractat l’Oriol i en consecuencia la Comunitat.
Veig en aquesta acció de la jerarquia, un atac contra un estil de ser i fer església, l’estil propi de l’evangeli, el que l’Oriol ha intentat seguir sempre.
Crec que una església que fa patir als homes i dones com en aquest cas el capellà i als laics que formem aquesta comunitat: gent senzilla que amb encerts i errades però que intenta fer camí, ser a prop de la gent, seguir l’evangeli, no és l’Església que Déu vol.

Realment quina imatge d’església dona la jerarquia!! Sort que hi ha molts homes i dones que des de el silenci i la senzillesa donen testimoni!!
Montserrat

El mosquit i el camell ha dit...

De fet em sembla que hem d'aprendre a tirar endavant, animats o desanimats, perquè l'Església que siguem capaços de transmetre cada cop més depèn de nosaltres. No serà el bisbe qui vindrà a fer la catequesi, qui animarà els joves, qui acollirà la gent o qui l'escoltarà. No ens hem de deixar frustrar ni amargar. De tant en tant potser és terapèutic rondinar, però cal tirar endavant. Haurem de trobar la manera de prendre'ns-ho amb humor...