dimarts, 29 de setembre de 2009

Al·lucinacions o ingenuïtats polítiques


Algunes propostes urgents per millorar la política:
1. Repensar el finançament dels partits i abandonar les males pràctiques (finançaments indirectes a través d'assessors i d'estudis fantasmes que proclamen obvietats, pagaments en negre, i, naturalment, formes corruptes: cursets inexistents, favors particulars, auditors amb parentiu...). Crec sincerament que hi ha diversos nivells de corrupció, però que el més suau que es pot dir del finançament dels partits és que no és gens transparent.
2. Recordar que en una democràcia, el govern té un paper i l'oposició en té un altre, però que no està escrit que hagin de ser enemics irreconciliables. Seria fer un favor al bé comú reconèixer que hi ha mesures governamentals (de qualsevol govern) encertades i que de vegades l'oposició té raó. És fatal aquesta forma d'atac mutu permanent i la manca de sentit de poble, de país, d'estat. La política es converteix aleshores en una simple lluita pel poder i no en un instrument per viure en millors condicions.
3. Fer pedagogia de les coses. Abandonar el pèssim costum de "marcar perfil" i sortir als diaris sigui com sigui. Ni que sigui a base de tonteries.
4. Respectar els acords, també els que tenen a veure amb el transfuguisme, i encara que "els altres" se'ls saltin a la torera.
5. Abandonar la rigidesa dels argumentaris. Deixar un espai a l'autocrítica. Repartir protagonisme. Evitar identificar el líder amb el partit. Just el que no deuen recomanar els assessors de campanya. Evitar actuar com a robots que repeteixen consignes.
4. Reconèixer els límits. Reconèixer la complexitat de les coses. Respectar les formes. No perdre el sentit de l'humor.
"Accedir al govern és sotmetre's a un bany d'humilitat", em deia en Pere un dia, parlant del seu poble. Doncs això. Deixar d'exigir als polítics no sé quina perfecció, immediatesa i eficàcia. Valorar esforços i temptatives, ser conscients de les dificultats d'algunes coses. I ser-ne conscients a base també de la nostra participació real. Avui sembla que es complementin la manca de motivació per participar de la gent amb la manca de ganes d'escoltar d'alguns polítics.
En fi. No sé què m'ha agafat. Potser arran de l'interessantíssim llibre de Javier Cercas sobre el 23F que estic llegint. O potser perquè els debats parlamentaris d'aquests dies em posen de mal humor.
Tant de bo el cactus polític arribi a florir com aquest del terrat de casa!
Mercè Solé

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oi tant que tens raó.
Dona...posats a demanar no t'has quedat pas curta, eh?
Les organitzacions poderoses, en aquests cassos, tenen dos camins:
a) ensenyar la porta a qui és tant primmirada, o
b) donar-li un càrrec superior, que sens dubte li produirà determinades amnèsies. (També el Baix Llobregat n'és ple d'"amnèsics" per una simple(?)poltrona a l'ajuntament de torn).
Tanmateix el cactus fan unes flors precioses, però tenen unes punxes...

El mosquit i el camell ha dit...

Home, més val ser ambiciosos en aquest sentit... no et sembla?
Sí que punxa, sí, la política, sobretot si un té poca predisposició a l'amnèsia!
Mercè