divendres, 26 de juny de 2009

Els valors d'ICV


Avui ha sortit un article al País de Juan Masià, aquest jesuïta especialista en bioètica que viu al Japó, que em sembla que formula perfectament tota aquesta tensió que molta gent vivim quan es parla de l’avortament. Podeu llegir-lo aquí. És un article que em sembla que m’ajudarà a explicar una cosa que fa dies que intento escriure i no me’n surto.
De fet voldria contestar un comentari que em va deixar un bon amic blocaire en un “post” meu anterior en què servidora rondinava bàsicament per la forma com la píndola del dia després s’estava gestionant. Es mostrava sorprès que algú d’ICV pensés com jo i li semblava contradictori militar en un partit que segons ell promou altres valors que els que jo defensava, el “dret a tot”, em deia. Venint de qui venia (una persona amb qui no ens coneixem, però amb qui habitualment hi ha molta sintonia, una relació cordial i alguna discrepància política) vaig pensar que valia la pena pensar-hi i tractar de respondre-hi anant una mica més a fons.
Però no m’ha resultat fàcil. Jo no crec pas que la gent d’ICV, ni la del PSUC anteriorment, d’on molts provenim culturalment (jo mai no hi vaig estar afiliada, però em movia en aquest ambient), portin al “dret a tot”. Més aviat a mi la gent amb qui he tingut la sort de contactar m’ha portat més aviat el “deure de” moltes coses que resulten ingrates: el deure de pagar impostos per redistribuir la riquesa, deure que ha de ser efectiu encara que jo no pertanyi precisament a les classes altes; el deure de comprometre’m sindicalment perquè a la feina tothom sigui tractat amb equitat; el deure de defensar els drets polítics, econòmics i socials de la gent més feble perquè tothom, vingui d’on vingui, pugui viure amb dignitat; el deure de treballar perquè la democràcia ho sigui de debò, i el deure de reduir la velocitat si això comporta mals majors... Moltes coses que tampoc no són patrimoni d’ICV. Ningú no es pot penjar la medalla de tenir l’exclusiva de la lluita per la justícia, entre d’altres coses perquè probablement l’entendrem de maneres diferents. La pluralitat democràtica també és un valor.
En el camp de les relacions personals, jo estic a favor de la llei del divorci encara que tinc la sana intenció de viure amb el meu marit a les verdes i les madures tota la vida. Crec que la sexualitat és una cosa sana que ens fa feliços de què es pot gaudir de moltes maneres, encara no em sembla que això pressuposi la infidelitat. Penso que l’homosexualitat s’ha de poder viure en pau i amb compromís i per això em sembla una bona cosa que els homosexuals puguin casar-se i visquin sense estigmes innecessaris. I crec que cal regular de manera raonable l’avortament, per evitar mals majors, encara que jo treballi tant com pugui perquè l’avortament no s’utilitzi de manera barroera o banal.
D’altra banda, també he constatat per la via personal que les declaracions de principis solen ser magnífiques però costa de ser-hi coherent. Que vull viure austerament, però visc de forma consumista. Que de tant en tant faig ús de l’economia submergida. Que de vegades em fa mandra militar en determinades coses tot i saber que són necessàries. I tantes altres coses…

Molta gent “comunista” ha anat a la presó –no són els únics- per defensar coherentment alguna o totes aquestes coses. I jo n’estic orgullosa. I al partit hi ha coses que m'agraden molt (per això hi sóc) i d'altres que no m'agraden gens, com passa a tots els col·lectius començant pel familiar. Segurament no trobaré un partit a mida, o sigui que intento pensar en tot allò que em resulta engrescador i en què m'hi sento en sintonia, i faig el que puc per conviure amb allò que no m'agrada i, si és possible, per transformar-ho una miqueta.
En el pla personal l’esquerra defensem aquestes coses que he comentat i els partits més conservadors se n’escandalitzen. Però aquí també n’he vist moltes, d’incoherències. Perquè “de teves a meves” hi ha molta distància. I molta gent no vol l’avortament mentre no sigui la seva filla la que quedi embarassada. I en té prou a actuar amb discreció i/o amb diners. Que pagant sempre es resolen els problemes d’aquest estil. Si no és aquí, a l’estranger.
I encara una altra cosa. Jo formo part, entre d’altres, d’aquests dos mons, el d’ICV i el dels cristians, cosa que potser no és gaire corrent. I el nostre blog forma part de les dues blogosferes, encara que potser és més llegit des de la cristiana. També és d’on provenen de vegades els comentaris més cruels i feridors, això sí, sempre des de l’anonimat. Mai ningú d’ICV dels qui subscriuen les crítiques al Papa ens ha insultat per ser cristians.
Si de cas, no només a ICV tenim contradiccions. O això semblaria,oi?

Per això els criteris que aporta Masià per al debat de l'avortament em semblen tan importants. Perquè intenta evitar estereotips i prepotències i anar al fons de les coses. Espero que aquest escrit no m'hagi sortit agressiu. No és la meva voluntat i menys com a resposta al meu amic blocaire. Mercè Sole

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per l'escrit i per fer que no ens passés desapercebut l'article de Juan Masiá. Josep Pascual

esparver ha dit...

Després de llegir l'article teu que cites m'he sorprès veient que no sóc l'únic que veu que hi ha alguna cosa que grinyola en la manera com es tracten aquests temes.

Però més enllà del grup polític en que ens movem això del "dret a tot" és una perversió del pensament "d'esquerres".

Sovint tinc la sensació que "l'esquerra", igual que l'església (en els dos casos posem-hi un just "part de" davant) s'ha perdut en la litúrgia i n'ha fet bandera absurda.

En un cas i en l'altre fem servir diagnòstics antics per projectar valors autèntics i necessaris, però no som capaços de reanalitzar les litúrgies (els eslògans) a la nostra realitat. I sé que no es fàcil, però si no ho fem no ens en sortirem.

Maria-Josep ha dit...

Gràcies, Mercè, per saber escriure el que molts pensem i sentim com a creients i des de les esquerres.

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies, Josep i Maria-Josep, pels vostres comentaris. Esparver, benvingut. Estic molt d'acord amb tu i m'alegra constatar-ho. Em sembla que vivim en una època de compartimentar i de dividir, i això no ajuda gaire a prendre decisions assenyades. En fi, farem el que podrem...
Mercpe

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Mercè,
Deixa’m dir-te que estic una mica confús i en certa manera vanament afalagat, per trobar-me identificat amb aquest teu interlocutor.
En alguna ocasió crec haver-te dit que sóc remugant, que em cal una digestió lenta, per això he llegit i rellegit el teu article amb atenció.
Com l’article de Juan Masià, magistral, que ens has donat a conèixer. I t’ho agraeixo.

Em perdonaràs, espero, que no entri a comentar d’una manera general el que dius, atès que hi ha una pila de qüestions que mereixerien un debat individualitzat, atesa la cabdal importància de moltes de les quals.
I molt menys estic autoritzat encara a opinar quan, com és el cas, determinats conceptes els expresses íntimament lligats a les teves conviccions personals que, a més, beuen –i que per molts anys- de les fons dels cristianisme.
Això és una cosa.
El desig de coïncidència amb el suposat ideari del partit, una altra.
I l’ideari –canviant- del partit, una altra.

Certament una cosa son els idearis, els plantejaments, els objectius. Més que els grans conceptes, les grans paraules, que amb el pas del temps prenen no-vida pròpia i serveixen per a dessecar aquells grans conceptes que les van originar.
Una altra ben diferent és el que els pensadors de l’època –Marx també- anomenàven com a “praxis” política.
I no m’estic referint –no em toca- a la teva pràctica personal o a la teva vivència si no a la del partit que és del que em vaig permetre d’opinar aquell dia.

Els temes de debat van sortint gairebé sols, com els bolets, o es cultiven perquè surtin en determinada època, com alguna clase de bolets, com ara els xampinyons o les gírgoles, just a temps per a fer de pantalla a “necessitats” molt menys ètiques, com per exemple fer sortir novament un fals debat sobre l’avortament com a cortina de fum davant l’inoperància governamental enfront de la crisi econòmica, just quan s’acosten unes eleccions, les europees. Hi haurà ocasió de comentaris particularitzats a temes puntuals que tant bé saps fer sortir a la palestra.

Sí que em permetré d’aportar un nou element de reflexió: la “congregació”. La poso entre cometes perquè la manllevo de l’”Inici de Càntic en el Temple”, de Salvador Espriu (ara ja un gran oblidat més).
I és que la congregació no és sino aquell cercle de relacions personals on estem immersos i probablement on hem estat immersos molts anys, que constitueixen en part aquella “meva circumstància” orteguiana que, molt dificilment, encara que el nostre raonament vagi –en bona part- per altre cantó, serà abandonada. Cercarem el que calgui per no quedar-nos orfes, per no sentir-nos fora de la congregació, tot i criticant-la moderadament. Sigui l’estructura de l’església, sigui la del partit.

Com em deia no fa gaire un ex del teu partit, membre rellevant de moviments veïnals dels setantes, “no m’els puc creure gens, però els voto perquè hi tinc encara amics, com t’ho diria? son la meva gent”.

És clar que no ho comparteixo, però entenc el pes que la congregació té a la vida de cadascú. Sobretot d’aquell que hi ha estat ben immers.

Perdona la extensió i gràcies per tot.

El mosquit i el camell ha dit...

Moltes gràcies, xiruquero, pel teu interès i pel temps que hi has dedicat... Jo sóc una esverada, com ja deus haver vist, però de tant en tant també necessito temps per pair perquè quedo descol·locada. Em sembla molt adient això de la congregació... Hi pensaré. De totes maneres ja deus haver vist que hi ha gent força més entusiasta amb el partit a qui vota o on milita que no pas nosaltres, que també hi hem patit força i hem optat per marcar distàncies per exemple de l'agrupació local, cosa que no significa que més endavant no hi tornem. Hi sóc perquè penso que el treball polític és molt important, però no em sembla pas un absolut. I penso que les pegues que hi trobem segurament són extensibles a tots els partits. Una abraçada,
Mercè