Esplèndida la versió de Salomé, de Richard Strauss sobre una adaptació d'una obra d'Oscar Wilde, ahir al Liceu. Mai no havia escoltat una Salomé tan tendra, amb una veu tan bonica. Jo no hi entenc, però és una òpera que de vegades es canta amb veus wagnerianes molt pesants. De fet, la Caballé també la cantava, i molt bé (en el video teniu l'escena final), però Nina Stemme francament resultava fascinant. I un Herodes (Robert Brubaker) també magnífic que, a mi, em feia pensar en Berlusconi i les seves trobades d'amiguets i amiguetes. La veritat és que jo hi anava disposada a tancar els ulls, perquè el muntatge pintava fatal, però em sembla que ja m'hi he acostumat. No em va ajudar gens, però tampoc no va destorbar excessivament. Em pregunto què hi pintava aquella mena de paròdia del sant sopar de Leonardo, però en fi. Com que la música fluïa tan bé, el muntatge va resultar accessori.
Aquesta òpera m'agrada des de ben jove. Vaig trigar molt a adonar-me que aquell text que em semblava molt millor que els habituals era una traducció de Wilde. I m'encanta la sensualitat decadent que desprenen text i música. Més tard vaig veure per la tele una versió de l'obra de Wilde amb l'Enric Majó, la Núria Espert i en Felip Peña, que feia un Herodes interessantíssim. Una versió que a casa vam gravar a base de callar i mantenir el micro amorrat a la tele. Encara la dec tenir.
Dec ser una mica perversa, perquè el personatge de Joan sempre m'ha semblat intransigent i empipador, mentre que Salomé i Herodes resultaven molt més interessants.
Salomé és una noieta crescuda en mig del poder, en un ambient de lluites fratricides, d'amors interessats, d'incestos i pederàsties latents que se sent atreta per Joan i que intenta exercir de Lolita sense èxit. De Joan no l'atrau pas el seu discurs, ni la seva honestedat ni la seva llibertat. És una atracció sexual cent per cent. Potser és l'única forma de relacionar-se que coneix. El diàleg entre tots dos és una successió paral·lela de discursos que no s'arriben a trobar. Salomé es mostra sorda a Joan, i indiferent als altres (també hi ha gent que se l'estima, gent sense poder, que a Salomé no li interessen en absolut). Demanar el cap de Joan i besar la seva boca, ni que sigui plena de sang, és tot el que pot aconseguir, aprofitant-se del desig incontrolat d'Herodes i de l'impuls venjatiu d'Herodies. A mi tot plegat em sembla un pèl massa esquemàtic. M'agrada pensar que virtuts i perversions van més de bracet. De la mateixa manera que Salomé probablement mai no ha tastat la gratuïtat ni l'amor de debò., amb una mare manipuladora i un parastre incestuós. Potser d'aquí venen la seva crueltat i la seva indiferència. I una impotència que no aconsegueix que el seu desig del cap de Joan l'ompli de debò.
Dramàticament funciona. Ja ho crec.
Dramàticament funciona. Ja ho crec.
Mercè
Comentaris