Amb una d'elles fa molt de temps que som amigues. Totes dues es diuen igual. Són parella. I fa molt poques setmanes van decidir que anirien a viure juntes.
Un pas important, sens dubte, per a elles mateixes i també pel seu entorn. Dir que fan aquest pas és dir moltes coses i fer evident una realitat que potser no coneix tota la gent que les envolta: família, amics, i també l'entorn laboral, amb un punt d'incertesa sobre com reaccionarà la gent.
Doncs s'han endut una agradable sorpresa. L'altre dia, la "meva" Laia es va trobar que la convidaven a assistir a un misteriós vermut a la feina. Per celebrar no sé què de les vacances, li van dir. Una cosa una mica rara.
I la van portar ben enganyada: es va trobar amb els seus companys de feina, una postaleta i un regal: per a la nova vida que començaven en comú. No sé què hagués donat per veure la seva cara. Deuria ser un poema!
M'ho explicaven totes dues amb il·lusió. Experimentar que la gent que t'envolta (gent normaleta, d'edats, orientacions, ideologies diverses) s'alegra realment d'allò que et fa feliç i saber que hi pots comptar és una cosa que no tothom que viu en situacions semblants a les d'elles pot gaudir.
M'alegra molt que la gent vagi sortint de l'armari i sigui ben acollida. Els meus millors desitjos per a totes dues.
Mercè Solé
Comentaris