dimecres, 15 d’abril de 2009

Cinc formigues fan més que quatre elefants



Aquest vespre he anat a la presentació del llibre Xesco Boix, història de la nostra història, dels amics Lluis M. Panyella i M. Josep Hernàndez, que ha estat presentat tambe per Eduard Estivill (ells tres, a la foto) i Roger Canals.

Hi he anat moguda per l'amistat i tambe per conèixer millor la nostra història. De fet sempre he associat Xesco Boix a la canalla, un món que sempre m'ha resultat una mica aliè. No tinc fills, no he estat monitora de res, no faig classes. I d'altra banda, els anys seixanta i setanta jo tenia altres interessos musicals. Coneixia poc la cançó catalana i encara menys Pete Seeger, Bob Dylan y Joan Baez.

M'he quedat sorpresa, doncs, de veure d'on van sortir les cançons que sí que cantava i que vaig aprendre a daines (anava als escoltes del Clot) o a l'institut (Infanta Isabel): des del Kumbaià, al No serem moguts i tantes d'altres. Xesco Boix forma part d'una xarxa de grups i de persones que, a partir de pròpies creacions i d'adaptar-ne d'altres, van posar a l'abast de la gent un ampli patrimoni de cançons que han acabat esdevenint populars, com si mai no haguessin tingut autors. I és un patrimoni per a petits i grans. Continua tenint força la imatge de "l'estrena" del No serem moguts en mig d'una manifestació amb grisos inclosos. Cantar era una forma de lluitar. M'hi he trobat, doncs, més reconeguda que no em pensava.

Tot plegat m'ha fet pensar que ja no cantem, o no cantem gaire. O ho fas de forma organitzada, és a dir, en una coral, o difícilment ho fas. Em sembla que l'Església deu ser dels pocs llocs que manté aquesta cultura. A mi, tant al partit com al sindicat, m'avergonyeix com es canta la Internacional o els Segadors. Ningú no dirigeix. Ningú no coneix la lletra. Ningú, pròpiament, canta. Es posa un disc i se suposa que el vas seguint. No sóc gaire amiga ni d'himnes ni de banderes, però la veritat és que entre poc i massa.

Potser de les coses que vaig aprendre a la JOBAC, ja més endavant, és que les cançons imprimeixen, també, caràcter. Expressen la força del col·lectiu, ajuden a pensar i a pair les coses, et connecten ràpidament amb allò que és important i que costa descriure amb paraules. I ajuden a escoltar. Són un factor importantíssim i molt participatiu de cohesió i de transmissió de cultura. Avui vivim enganxats als auriculars i ja no només no cantem sinó que difícilment escoltem el mateix que el veí. Hi ha moments per diversificar, però hi ha moments per unir.

En fi. M'he comprat el llibre i em sembla una bona aproximació al personatge. Ho fan a través d'entrevistes amb persones molt i molt diverses. Es llegeix molt bé i, efectivament, permet conèixer una part important de la nostra història. Us el recomano.

I, per cert, sapigueu que el dia de Sant Jordi en Lluís M. i la Maria-Josep seran a la parada de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, a Barcelona (Rambla de Catalunya, entre Aragó i València) de les 18 a les 20 h. A més de signar llibres, cantaran les cançons de Xesco Boix.
Mercè Solé

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó, Mercè, ja no es canta si no és en una coral. I si algú, com ara algún xiruquero-kumbaià, es despenja amb l'inici d'alguna cançó rep algunes mirades de conmiseració. Amb una mica de sort algú altre s'hi afegeix però no es passa, amb sort,de la primera estrofa.
Em sembla recordar que en un "post" meu de ja fa un cert temps, en vaig parlar.
Recordo que vaig sentir la darrera vegada, en directe, en Xesco Boix a la Ciutadella.
Daylan i sobretot la Baez, van ser les meves icones americanes. Ho son encara en la mida que segueixo sent un xiruquero. No tant en Pete Seeger.
I recordo també, ara que fa pocs dies que ens va deixar, la veu inconfusible de la Mari Trini:
"El amor es una barca,
con los remos en el mar,
un remo mueven mis manos,
el otro lo mueve el azar.."

Ah, per cert, preciosa la versió musical del post anterior.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Torno a ser jo. Perdó.
Com que he anat seguint els vostres diversos posts sobre la crisi, no em resisteixo a recomanar la lectura -i visionat- del post següent:
http://foixblog.blogspot.com/2009/04/fuentes-quintana-y-elena-salgado.html

Hi ha governants i governants.

El mosquit i el camell ha dit...

Estic molt d'acord amb tu, xiruquero. I ara em miro l'article que em recomanes...
Merce