Càritas era representada a la taula per Joan Torrents, conseller d’aquesta entitat. Va començar la seva intervenció amb algunes dades de la diòcesi de sant Feliu:
El 2007, es professionals de Càritas van atendre 4503 persones. El 2008, 9984 persones, un 122 % més, a part de la gent que és atesa per les persones voluntàries de les càritas interparroquials, en què els percentatges són semblants. El tema de l’hbitatge ha estat un dels que ha requerit més atenció, tant pel que fa a lloguers i subministraments, com, sobretot, hipoteques. El primer trimestre d’enguany Càritas ha dedicat aquest tipus d’ajut tants diners com durant tot el 2008 (proporció semblant a la de Càritas de Viladecans). El 2007 hi va haver 640 persones en recerca de feina, en el 2008, han estat 1868 persones: 192 % d’increment.
Una altra dada significativa és que, si bé l’atenció d’aquests darrers anys s’havia anat centrant en persones estrangeres (70 %), en aquests moments, la proporció de persones amb nacionalitat espanyola va pujant. La crisi, doncs, arriba a tothom.
Un aspecte positiu a remarcar és que s’ha incrementat el nombre de petits donants, de manera que en el seu conjunt els ingressos només han disminuït un 2 %. Potser la gent no pot fer grans aportacions, però hi ha més gent conscienciada, i es compensa. També s’ha incrementat el nombre de persones voluntàries.
Tota aquesta activitat, ens deia Joan Torrents, corre el risc de fer-nos augmentar l’assistencialisme en detriment d’allò que és la promoció de les persones i la necessària denúncia d’allò que no va a la nostra societat, des de l’endeutament irresponsable a lleis, com la que s’està preparant sobre estrangeria, que atempta contra la solidaritat humana i l’hospitalat, una llei que pretén castigar tot aquell que ajuda immigrants sense papers.
Càritas ens ha d’ajudar, com a comunitat cristiana, a comprometre’ns més en el treball solidari cap als més pobres i la lluita contra les forces de la pobresa estructural a casa nostra i al món colonitzat, tenint present que són els poders públics a qui correspon la resposta social i solidària necessària. Hem de treballar, per tant, perquè assumeixin aquesta resposta.
A Càritas, ens deia, som conscients de les nostres limitacions i de que, en molts casos, no podem fer altra cosa que acompanyar la gent en el seu dol. Amb molts o pocs recursos ens cal estar al costat de la gent.
De fet a mi aquestes paraules em van fer pensar en allò de l’evangeli “De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono”...
El 2007, es professionals de Càritas van atendre 4503 persones. El 2008, 9984 persones, un 122 % més, a part de la gent que és atesa per les persones voluntàries de les càritas interparroquials, en què els percentatges són semblants. El tema de l’hbitatge ha estat un dels que ha requerit més atenció, tant pel que fa a lloguers i subministraments, com, sobretot, hipoteques. El primer trimestre d’enguany Càritas ha dedicat aquest tipus d’ajut tants diners com durant tot el 2008 (proporció semblant a la de Càritas de Viladecans). El 2007 hi va haver 640 persones en recerca de feina, en el 2008, han estat 1868 persones: 192 % d’increment.
Una altra dada significativa és que, si bé l’atenció d’aquests darrers anys s’havia anat centrant en persones estrangeres (70 %), en aquests moments, la proporció de persones amb nacionalitat espanyola va pujant. La crisi, doncs, arriba a tothom.
Un aspecte positiu a remarcar és que s’ha incrementat el nombre de petits donants, de manera que en el seu conjunt els ingressos només han disminuït un 2 %. Potser la gent no pot fer grans aportacions, però hi ha més gent conscienciada, i es compensa. També s’ha incrementat el nombre de persones voluntàries.
Tota aquesta activitat, ens deia Joan Torrents, corre el risc de fer-nos augmentar l’assistencialisme en detriment d’allò que és la promoció de les persones i la necessària denúncia d’allò que no va a la nostra societat, des de l’endeutament irresponsable a lleis, com la que s’està preparant sobre estrangeria, que atempta contra la solidaritat humana i l’hospitalat, una llei que pretén castigar tot aquell que ajuda immigrants sense papers.
Càritas ens ha d’ajudar, com a comunitat cristiana, a comprometre’ns més en el treball solidari cap als més pobres i la lluita contra les forces de la pobresa estructural a casa nostra i al món colonitzat, tenint present que són els poders públics a qui correspon la resposta social i solidària necessària. Hem de treballar, per tant, perquè assumeixin aquesta resposta.
A Càritas, ens deia, som conscients de les nostres limitacions i de que, en molts casos, no podem fer altra cosa que acompanyar la gent en el seu dol. Amb molts o pocs recursos ens cal estar al costat de la gent.
De fet a mi aquestes paraules em van fer pensar en allò de l’evangeli “De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono”...
Mercè Solé
Comentaris