Avortament

Com ja vam dir dilluns, us adjuntem la reflexió que el Grup de Cristianes i Cristians d’ICV hem fet davant la propera reforma de la llei de l’avortament. Som conscients que és un tema molt sensible i difícil, en el qual hom tendeix a adoptar postures molt ideològiques i inamovibles del tipus que siguin o bé, simplement, opta per mirar cap una altra banda. Al grup hem intentat formular aquesta reflexió, amb ganes que pugui contribuir a la reflexió col.lectiva.

I també voldríem afegir que nosaltres dos, o sigui els titulars d’aquest blog, estem inquiets davant el fet que sembla que ICV ja dóna per fet que la seva postura oficial serà la defensa de l’avortament lliure fins als sis mesos. A nosaltres ens sembla que un projecte humà ja tan format (als sis mesos ja ho està molt!) mereix més protecció. I ens sembla que caldria treballar més seriosament les mesures educatives i socials que puguin evitar el recurs a l’avortament.

Una reflexió cristiana

davant les propostes de modificació

de la llei de l’avortament voluntari

En aquests moments en què s’està plantejant una modificació de la llei de l’avortament voluntari que pretén fer-la més adequada a la realitat de la nostra societat, hem cregut convenient aportar la nostra reflexió davant aquest tema.

Per als cristians, el tema de l’avortament és un tema que ha esdevingut especialment sensible, i sobre el qual s’han produït pronunciaments eclesials insistents. Per això, pensem que aquesta aportació nostra, que parteix també de la nostra consciència cristiana i eclesial, pot ser útil per a la reflexió col.lectiva.

Nosaltres som cristianes i cristians que militem o simpatitzem amb Iniciativa per Catalunya Verds, i volem fer conèixer, a la resta de la comunitat cristiana, i al conjunt de la societat, per què pensem que, en els moments actuals, és convenient aquesta ampliació de possibilitats en el tema de l’avortament voluntari.

Aquestes són les nostres reflexions:

1. L’avortament voluntari no és cap cosa bona ni desitjable. És un mal. Ho és perquè, independentment de les posicions diverses sobre el moment en què s’inicia la vida i sobre quan comença a existir una persona, sí que és cert que amb l’avortament s’interromp un projecte humà que de per si és valuós i mereix ser protegit. I ho és també perquè interrompre un embaràs de manera voluntària, per molt necessari que es consideri, sempre és una agressió física i psíquica per a la dona, que, per tant, caldrà evitar tant com sigui possible.

2. Per això, doncs, cal posar en joc tots els mitjans per evitar al màxim el recurs a l’avortament. Cal conscienciar els joves perquè l’avortament no sigui vist com un anticonceptiu més; cal promoure una ètica de responsabilitat en les relacions sexuals, tant per als nois com per a les noies; cal donar tota la informació i formació necessàries de cara a la prevenció d’embarassos no desitjats; cal oferir totes les possibilitats perquè es pugui dur endavant l’embaràs, garantint si cal la possibilitat de donar l’infant en adopció... En aquest sentit, creiem que l’oposició eclesiàstica a l’ús dels anticonceptius no ajuda a l’objectiu d’evitar el recurs a l’avortament.

3. Igualment, cal potenciar també les polítiques socials que facilitin viure l’embaràs, el naixement i el creixement dels fills en les millors condicions. És cert que, actualment, la diversificació dels models de família fa que un fill nascut fora dels canals tradicionals ja no esdevingui, en general, un estigma per a la dona. Però en canvi, l’embaràs i la maternitat continuen essent, encara ara, obstacles explícits o implícits per poder dur una vida laboral normal. I manquen també més mitjans perquè el creixement i educació dels fills tingui un suport econòmic i social més consistent; aquests mitjans s’han de potenciar en tots els casos, però més encara quan el fill pateix alguna limitació o discapacitat.

4. Tanmateix, totes aquestes mesures educatives i socials, ni que es duguessin a terme de la manera més eficaç, no són garantia que no hi hagi moltes parelles, i moltes dones soles, que creguin que, pels motius que sigui, els cal interrompre l’embaràs, i per això es proposen de recórrer a l’avortament. L’experiència ens ensenya que, en la majoria d’aquests casos, si l’avortament no es pot dur a terme per mitjans legals, es duu a terme per altres mitjans, més o menys clandestins, que són font de molts patiments, i que poden comportar greus conseqüències per a la salut i fins i tot per a la vida de la dona. Les dones, i especialment les dones en situació més feble i vulnerable, són, en definitiva, les víctimes de les situacions en què l’avortament voluntari està prohibit o està regulat de manera poc definida, com és el cas de la llei actualment en vigor a l’estat espanyol. Per això creiem que cal una nova llei que reguli l’avortament d’una manera més clara, i que alhora el faci accessible des del sistema sanitari públic en igualtat de condicions per a tothom.

5. En tota aquesta qüestió, encara hi ha un altre tema previ que cal esmentar. I és que, en molts casos, en el procés que fa que una parella o una dona es plantegi avortar, sovint es dóna molta soledat i molta perplexitat. És obvi que engendrar un fill és un acte de responsabilitat compartida, i per tant són els dos membres de la parella els que han d’assumir-ne les conseqüències. Però també és cert que són molts els casos en què la dona es troba havent d’enfrontar-s’hi sola. Caldria, doncs, que tant les parelles com sobretot les dones que han d’afrontar soles aquesta situació puguin trobar, si ho volen, i garantits pels sistema públic d’atenció social, els ajuts que els calguin per a valorar i discernir què és millor fer. I, en qualsevol cas, decideixin el que decideixin, han de poder tenir, des d’un absolut respecte a la seva decisió, el suport necessari per afrontar els reptes que la seva decisió els plantegi.

6. Entrant ja en concret en el tema de la regulació de l’avortament, sabem prou que topa actualment amb fortes oposicions des de diversos sectors socials i religiosos. En darrera instància, l’oposició ve del fet de considerar que, ja des del mateix moment de la formació de l’embrió, aquella vida incipient ha de ser considerada com a tenint el mateix valor que una vida humana ja definitivament formada i nascuda. Aquesta és, però, una opció que no necessàriament ha de ser l’opció que tota la societat assumeixi com a pròpia. Més aviat, sembla que el criteri que més consens social pot generar, des d’un plantejament reflexionat i seriós, és que la vida humana, des de la formació de l’embrió fins al naixement, és un procés en creixement, de manera que l’ésser humà que s’està formant, com més avanci en el temps més protecció mereixerà. És en aquest criteri que es basa la llei de terminis que actualment es planteja. Els qui consideren que des del moment de la formació de l’embrió aquella vida incipient té el mateix valor que la persona definitivament formada i nascuda, tenen tot el dret, no només a actuar en les seves vides segons aquest criteri, com és natural, sinó també a defensar-lo i a mirar de fer créixer el nombre dels que ho considerin també així; però en canvi no poden pretendre que la societat es doni les seves lleis en funció d’aquest criteri seu.

7. Parlant ja des del punt de vista específicament cristià, constatem com a l’Evangeli Jesús no parla en cap moment d’aquest tema, ni se’n parla tampoc en la resta del Nou Testament. I en aquell temps, és prou sabut que les dones avortaven amb mitjans diversos, i a més molts infants acabats de néixer eren abandonats perquè morissin. El fet que Jesús no en parli no vol dir, certament, que li semblés bé o li resultés indiferent. Però el que sí que vol dir és que ell tenia més interès a combatre aquelles actituds humanes en què des d’actituds de poder, de menyspreu o d’indiferència es perjudica o s’abandona el qui pateix, que no pas aquestes situacions en què el que mou la parella o la dona que decideix avortar, o els qui l’ajuden a fer-ho, és el no veure’s capaç de tirar endavant amb aquella situació en què es troba. Per aquest motiu, no ens sembla adequat parlar com si la lluita contra l’avortament fos la màxima expressió de la defensa dels febles que Jesús ens va ensenyar, ni com si l’acció dels governants que volen regular aquest tema fos la màxima expressió de l’acció dels poderosos contra els desvalguts; almenys Jesús, pel que veiem a l’Evangeli, no sembla que convidi a considerar-ho així.

8. No s’ha d’amagar, certament, que des de ben aviat, trobem escrits cristians en què es crida a no avortar i a no abandonar els infants acabats de néixer. És aquesta una postura coherent amb l’Evangeli, sens dubte. Però també cal dir que importants teòlegs i escriptors cristians, reconeguts àmpliament com a tals, al llarg de la història han presentat postures no unànimes sobre temes tals com en quin moment s’ha de considerar que comença la vida humana, i sovint han situat aquest començ unes quantes setmanes després de la concepció. Això també ens hauria de portar els cristians a pensar que no es poden fer, en nom de la fe, afirmacions tan rotundes sobre aquest tema com moltes vegades es fan; concretament, no ens sembla que es pugui deduir de la visió cristiana del món l’afirmació que, des del mateix moment de la formació de l’embrió, aquella vida humana incipient ha de ser considerada amb el mateix valor i ha de tenir la mateixa protecció que la vida humana definitivament formada i nascuda. I en tot cas, com hem dit abans, el que segur que no poden fer els qui consideren que sí que es dedueix, és pretendre que les pròpies posicions i criteris hagin de ser les posicions i criteris de tota la societat. En nom de la fe, en canvi, sí que valdria la pena, sense jutjar les consciències de les persones, convidar a viure la vida amb coratge i esperança, i afrontar les situacions difícils amb desig de cercar allò que és més just, més valuós, més respectuós amb un mateix i amb els altres. Animar a viure així, en aquesta i en totes les situacions, sens dubte contribueix més a construir un món segons l’Evangeli que no pas reaccionar davant els problemes i les incerteses de la societat a base de condemnes i blasmes.

9. Governar, gestionar els afers col.lectius, és sempre una tasca complexa. Mai les societats han estat un aplec d’homes i dones que veiessin les coses de la mateixa manera, ni que tinguessin els mateixos problemes i necessitats. Per això, del que es tracta és, entre tots, cercar quins són els millors camins per tirar endavant les situacions en què ens trobem i que sovint provoquen contradiccions i conflictes de valors i de béns a promoure. Aquí al mig, els cristians hi podem aportar la nostra reflexió, no pretenent imposar-los, sinó amb ganes d’ajudar a la reflexió col.lectiva. I és que, a més, els cristians tampoc no veiem les coses de la mateixa manera, perquè també som plurals. Nosaltres, el grup de cristianes i cristians d’ICV que signem aquest escrit, creiem que, davant la realitat de l’avortament en el nostre país, la llei que en aquests moments s’està intentant promoure des del nostre partit juntament amb altres forces polítiques, és una resposta sensata a les necessitats de la nostra societat, i no es contradiu amb el conjunt de valors que hem après de Jesús i amb la seva manera de mirar les persones i els seus problemes. En el fet de l’avortament es dóna un conflicte seriós de valors. La solució que es vol proposar per mitjà d’aquesta llei –sempre i quan vagi unida a la potenciació eficaç i decidida dels mitjans educatius i socials de què hem parlat al principi, de cara a evitar al màxim, precisament, que calgui fer-ne ús– creiem que és una bona resposta.

Grup de cristianes i cristians d’ICV

Gener de 2009

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
Per la conclusió del document i la vostra temença expressada al començament, suposo que se'n pot deduïr la vostra inconformitat amb la conclusió del document en el que heu participat, oi?
Mercè Solé ha dit…
No, no, estem totalment d'acord amb el que diu el document. I el que diem a la introducció és que ens fa por que el que propugni ICV oblidi alguns dels aspectes que considerem importants de vetllar en aquest tema...
Penso que està bé que en aquest tema espinós ens hi pronunciem. I penso que puc subscriure el que hi diu.
Seria més còmode estar callat. Però no és el nostre estil, oi?
Mercè Solé ha dit…
Hola, Maria,
M'alegro d'haver treballat el tema però he de reconèixer que continua creant-me molts interrogants, i que necessito rumiar-hi més... Qualsevol aportació serà benvinguda.
Mercè