Teresa Forcades: estimar és llibertat

Aquesta és, més o menys, la conclusió que vaig treure de la xerrada que Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, doctora en medicina a Harvard i, segurament, ben aviat doctora en teologia per una universitat alemanya, va oferir als i les militants de l’ACO abans d'ahir. I on, per cert, vam tenir ocasió de trobar-nos alguns blocaires que només ens coneixíem de la blogsfera cristiana. (oi, Manel?)

Molta saviesa concentrada, però sobretot molta capacitat de comunicació en funcionament. La Teresa va aconseguir mantenir l’atenció de la gent que omplíem completament la sala, entre la qual hi havia persones que no pertanyen a l’ACO però que van venir atretes per la personalitat de la Teresa.

Pertinença a l’Església = pertinença al sindicat?

De fet, el tema de la xerrada era què vol dir formar part de l’Església, dins del pla de curs que estem treballant enguany. Hi havia una certa expectació, després de les darreres manifestacions de la Conferència Episcopal Espanyola en relació a les eleccions generals, i de la tèbia i ambígua postura dels bisbes catalans. I per acabar-ho d’adobar, la Teresa va escriure aquesta frase a la pissarra: “pertinença a l’Església = pertinença al sindicat?”

Quan ja fèiem salivera esperant la resposta, la Teresa ens va portar per altres camins cap al fons de la nostra concepció de la persona, de la llibertat i d’on ens porta la fe en Jesucrist. Partint de la visió del psicòleg Lacan i fent-ne una interpretació des de la fe, la Teresa va defensar la necessitat de superar actituds que potser configuren la nostra primera i infantil identitat, en un alliberament constant.

Estem acostumats a veure la persona segons una modernitat cartesiana que situa el nucli de la persona en la consciència i en la responsabilitat, en la intersecció del “ser” i del “pensar”, és a dir de l’anar-nos construint en allò que coneixem, que volem i que analitzem des del coneixement. Un plantejament molt racional, per entendre’ns, on nosaltres “dominem” el conjunt. Si no ho vaig entendre malament, l’aportació de Lacan, que després ha estat interpretada de maneres molt diferents, és que la persona està feta justament de moltes altres coses –sentiments, emocions, percepcions... – que van més enllà de la nostra raó. És a dir, estimem, per exemple, sense necessitat de ser-ne conscients, estimem amb la mirada, amb el gest, amb l’emoció... al marge de les reflexions que puguem fer sobre l’amor.

Som, doncs, aquest “subjecte” transcendent, més enllà de la raó i de la consciència. A imatge de Déu, que també supera amb escreix qualsevol raó i qualsevol consciència. De la manera amb què relacionem aquest subjecte amb el món dependrà la nostra llibertat.

De l’acceptació de l’autoritat a la plena llibertat

Podem supeditar el nostre “subjecte” a l’autoritat, vivint de normes i de lleis externes a nosaltres, sense qüestionar-les, amb la seguretat que dóna delegar la pròpia llibertat. Podem supeditar el nostre “subjecte” als nostres desitjos immediats, als nostres condicionants particulars. O, finalment, podem supeditar aquests nostres desitjos i condicionants al “subjecte”, a la nostra transcendència. Per ser lliures i, el que és el mateix, per estimar totalment, amb la generositat de Jesús, que no posava mesures.

“Estima i fes el que vulguis”

Aquesta frase de Sant Agustí és el que resumeix aquesta darrera forma de viure. Ben diferent, per cert, de l’Església que ara vivim, on es valora més la subjecció a un determinat estil de moral, o a una autoritat, que al fons de l’Evangeli.

De fet, la lectura d’aquest resum no fa justícia a la xerrada. En primer lloc, perquè no sé si he aconseguit transmetre correctament allò que ens va comunicar la Teresa. I en segon lloc, perquè tot i la dificultat dels conceptes, en el seu cas podia més la capacitat de transmetre aquest esperit de llibertat. Jo sí que diria, però, que hi va haver una gran connexió amb la gent. L’objecció que potser es va anar expressant més va ser si tot plegat no és un procés molt individual, que no té en compte el col·lectiu. Per a Teresa Forcades, tanmateix, la llibertat autèntica de la persona sempre beneficia el col·lectiu i, per tant, no són termes antagònics en la línia de l’afirmació de Leonardo Boff que la llibertat que s’acaba quan comença la del veí només és la llibertat capitalista. La de debò no va per aquí.

Després d’aquesta càrrega de profunditat, queda la segona sessió de formació, que tindrà més a veure amb la concreció de tot plegat en relació a l’Església.

Mercè Solé