Apeirògon, el difícil camí de la pau a Israel

Bassam Aramin i Rami Elhanan, protagonistes d'aquesta història

No fa gaire he llegit un llibre que m’ha semblat esplèndid. És una mena de versió poètico-novel·lada per l’escriptor Colum McCann de l’aferrissada tasca, real i ben documentada, per la pau a Palestina que estan duent a terme dos amics, Rami Elhanan i Bassam Aramin.

El llibre porta un títol complicat, “apeirògon”, que és un terme tècnic per descriure un polígon de costats infinits. És una metàfora del conflicte entre Israel i Palestina, un conflicte embolicat i enverinat, amb mil cares de dolor, en què la tensió i la violència acaben de fer un salt suïcida de conseqüències imprevisibles (o massa previsibles, malauradament) amb l’atac de Hamàs. Està escrit amb mil-i-una històries: relats, poesia, imatges. Mil-i-una històries com si fossin les mil-i-una nits en què la princesa Xahrazad, per conservar la vida, introdueix una narració rere l’altra per tal que el seu espòs i visir no la faci decapitar com té per costum amb les seves dones. Narrar per viure, en definitiva,

Rami i Bassam són, doncs, dos activistes per la pau. Però ho són des de la seva experiència de dolor. Rami, israelià i excombatent de l’exèrcit, va perdre la filla de 13 anys en un atemptat suïcida. Bassam, palestí, que va passar nou anys de la seva vida a la presó per haver format part de la resistència, va perdre també la seva filla de deu anys pel tret d’un soldat israelià espantat. 

De fet tots dos tenien ja una llarga trajectòria de treball per la pau quan les seves filles van morir. Rami, perquè tot i la victòria israeliana del Yom Kippur, va albirar que l’ocupació era un error gravíssim de funestes conseqüències. I Bassam, perquè bo i estant a la presó, va poder entendre l’abast de la xoà i va fer passos per conèixer millor els seus adversaris polítics. La mort de l’Abir i l’Smadar els va apropar i d’aleshores ençà tots dos treballen per la pau. La seva pau, doncs, no és indolora, ni té prejudicis, ni es fonamenta en valors religiosos. No és “bonista”. I els enfronta contínuament amb els seus. Són titllats de traïdors per uns i altres, però això no impedeix en absolut la seva tasca.

Potser per això, tot el llibre, que descriu el dia a dia de la vida a Palestina, és tan dur. Descriu la vida a la presó (la tortura, la vexació), les represàlies, la duríssima vida palestina entre murs i controls despietats sense fi, però també les esmolades tècniques i armes militars, no només israelianes. Enmig d’això la vida continua emergint i convé rescatar-la. És el missatge de tots dos amics: l’esperança de la reconciliació, de la negociació política allunyada d’ingenuïtats, de la resposta no violenta a la provocació, el testimoni que la venjança només genera més odi i més guerra, per justificada que pugui semblar. 

Veig amb tristesa que a Palestina cada cop ho tenen més difícil. I veig que a Catalunya la necessària amnistia (per antipàtics que ens resultin alguns dels seus protagonistes) és convertida en projectil polític que pot acabar generant un conflicte sense fi, desitjat per alguns, que en viuen. 

En fi, el camí de la pau és costerut, però cal posar-s’hi.

Aquí podeu trobar una entrevista de Xavier Graset a Colum McCann del llibre, a TV3.