.jpg) |
| Escoltant experiències en la recerca de places d'habitatge |
Vaig tenir ocasió no fa gaire, de parlar amb un alt càrrec de la
Generalitat en relació a la creació de places residencials per a persones amb
discapacitat. Va ser una visita més aviat informal que vam fer un parell
d’entitats de familiars de persones “amb diversitat funcional” (el terme
políticament correcte en aquest moment), acompanyades d’alguns polítics locals.
Perquè en una població de més de 190.000 persones, com és la zona sud del delta
del Llobregat, no hi ha cap centre residencial per a persones amb discapacitat
intel·lectual. De cap mena.
Va anar bé. En primer lloc perquè vam comprovar que, a diferència d’etapes
anteriors, hi havia ganes de crear places. Millor dit, de concertar
places. Pels fons europeus i, sobretot, per l’interès per governar, que sospito
que fa temps que havia desaparegut. Val a dir que la Generalitat té competència
plena en el tema, però que no es planteja tenir residències pròpies (!). Es
limita a concertar places en centres promoguts per Ajuntaments (que de fet no
en tenen competència) o pel Tercer Sector. Poca broma, perquè fins ara hi havia
uns quants centres construïts per entitats diverses amb tot a punt, i romanien tancats
per manca de concertació. I sense cap planificació coneguda. Sembla que la
Generalitat es planteja ara elaborar un pla i treballar-hi. Però això sí, ens
van deixar molt clar que sense la iniciativa municipal o privada no hi ha res a
fer.
Reconec que vaig sortir una mica tocada de la reunió. En primer lloc perquè
al llarg de la conversa vaig tenir la impressió que jo demanava coses obsoletes
sobretot perquè no estava prou al dia dels últims corrents d’opinió. De fet és
veritat que jo només em moc amb el principi realitat d’acompanyar una persona
amb discapacitat. Sense altres perspectives. Com va dir un tècnic al llarg de
la reunió: aquí es parla de categories i no d’anècdotes i per tant no cal que
ens expliqueu les batalletes del dia a dia.
El discurs actual posa l’accent en la inclusió, bona cosa, i promou
recursos novedosos, temporals, adreçats a les persones amb més possibilitats
cognitives... i que no comprometen ningú a llarg termini. Vist des del punt de
vista positiu, és un sistema que permet flexibilitat. Però si aquests recursos
no van acompanyats de pressupost i voluntat política, poden esfumar-se d’avui
per demà. Jo ja fa temps que penso que
exigir la novetat continuada sobre un sistema amb tants forats és una mica
forassenyat. Hi ha d’haver uns mínims d’estructura sòlida i de qualitat, sobre
la qual poden reposar tots els projectes temporals (líquids o gairebé gasosos)
del món. Algú, a la reunió, va retreure a les famílies que, un cop deixem el
nostre familiar en un centre ocupacional ja ens quedem tranquils i ens en
desentenem. Com si els tallers ocupacionals fossin un magatzem de persones amb
discapacitat, que no ho són en absolut. Per no parlar que les famílies, ni que
tinguem el nostre familiar en una llar-residència i en un taller ocupacional,
de cap manera no tenim ocasió de desentendre’ns. No només per opció personal,
sinó perquè els serveis que s’ofereixen són molt limitats.
Vaig sortir, com us deia, tocada i amb sensació de culpabilitat. Tocada
perquè malgrat la bona voluntat de la trobada, no em vaig sentir gens entesa en
el meu cansament com a cuidadora, i tocada perquè al final la responsabilitat de
la manca d’equipaments es fa recaure, com sempre, al damunt dels familiars: si
no ens movem nosaltres, la Generalitat, ja ens van dir, no ho farà. Per cansats
que estiguem, hem de continuar fent feina.
Comentaris