Libres. Duc in altum


“Duc in altum”, vés mar endins. Aquest havia de ser el títol d’aquesta pel·lícula, promoguda per la Fundació “Declausura”, que dona suport a diversos monestirs. Després, a l’hora de comercialitzar-la, hi van afegir la paraula “Libres”.

Gairebé em fa una certa angúnia parlar-ne perquè em va agradar molt, però em caldria veure-la una altra vegada. La vull reviure i se m’escola dins la memòria. És que visc en una mena de coctelera d’esdeveniments molt diferents, que de vegades se sobreposen, i ara mateix em costa ressituar-me per tornar a entrar a la pel·lícula. Això que em passa a mi, i a tantíssima altra gent, és de fet un dels temes de la pel·lícula: vivim massa apressadament i no assaborim allò que anem tastant. I això mateix es diu a “Duc in altum”, que per cert té una fotografia bellíssima i uns diàlegs, si és que es pot dir així, que fan pensar. Més que diàlegs, són monòlegs... en sintonia, o en comunió.

D’entrada vaig quedar descol·locada. Vas veient diverses persones que fan vida contemplativa. En cap cas no es parla d’ordes, ni de fundadors ni de carismes. Ni de monestirs, pròpiament. Ni de patrimonis històrics i artístics, ni d’organitzacions eclesials. Ni de vocacions ni de problemes per mantenir-se. Ja no pots posar etiquetes: ni carques, ni progres, per més que de tant en tant m’han saltat alguns prejudicis. I és que l’Església mateixa no és el tema. De fet el fil conductor de la pel·lícula és una frase del papa Francesc, referint-se als monjos i monges contemplatius: “L’Església us necessita com a fars que il·luminen el camí dels homes i dones del nostre temps”.

No és el relat habitual. Es parla sobretot de l’experiència de silenci, de ser un mateix, amb llibertat, una espiritualitat de viure intensament la presència de Déu i prou, per part de gent amb itineraris vitals diversos. No de fer sinó de ser. Sí que hi surt el valor de la comunitat i de l’amor. Són vides per a la pregària, des d’una gran senzillesa. No pretenen, com de vegades he sentit formular en el Seminari, que ells i elles sí que es dediquen totalment a Déu, com si per al comú dels mortals Déu fos un entreteniment de 5 a 7 i prou, ni pretenen que la vida que duien anteriorment no tingui sentit. Els homes i dones del film tenen set de plenitud i segueixen el camí d’austeritat que hi condueix sense renegar d’allò que han viscut prèviament. Aquesta mateixa acceptació els porta a viure la mort amb total naturalitat com a part d’aquesta plenitud.

Tot plegat aporta molta pau, però a mi també m’aporta uns quants interrogants. En primer lloc aquesta contraposició entre vida activa i vida contemplativa, que em grinyola una mica. Aquest silenci habitat que fa gairebé evident (o no) la presència de Déu no és l’únic camí. De vegades, he pogut experimentar una connexió profunda entre l’acció i la contemplació, encara que difícilment jo mateixa pugui viure totes dues coses simultàniament. Soc conscient que la meva acció sovint no resol gran cosa i que és foc d’encenalls, però que el Regne de Déu  passa per una voluntat transformadora que s’ha de manifestar socialment perquè la gent pugui sentir-se estimada.  Soc conscient que vaig massa atabalada i que visc enmig del soroll, però que Déu és en les relacions amb els altres. La revisió de vida, que no és més que contemplar la vida comunitàriament, ajuda a destriar el gra de la palla. I la pregària alena sempre, encara que crec que reso ben poc. O que al cap i a la fi, ara ja només em surt allò de “em poso a la teva presència, i callo, perquè ja no tinc paraules”.

Em sembla que el desllorigador deu passar per tres coses: la vida, activa o contemplativa, ha de transitar per l’estimació sincera; Déu habita en tots nosaltres;  i en l’Església molts camins es creuen i es complementen. En etapes diferents d’un mateix o en l’alteritat.

En fi, en qualsevol cas, la pel·lícula val molt la pena. Us la recomano. 


Comentaris