Tots plegats hem estat uns quants dies una mica embafats de protocols i
celebracions diverses en relació a la mort de la reina Isabel II d’Anglaterra. Realment
la monarquia britànica té una aparentment il·limitada capacitat de ritualitzar
els símbols, i de fer-ho de forma solemne, corprenedora i sense estalviar recursos, oferint veritables
espectacles i aplegant el poder real i reial de tot el món, o gairebé. Per més
que s’ha parlat de valors com treball, fidelitat i servei, comuns a tothom, tot
plegat s’ha expressat amb un excés d’or i pedres precioses, remarcant bé la
immensa distància entre la monarquia i la vida de la majoria dels mortals.
Potser aquesta distància és el que produeix fascinació.
Aquesta mena de “litúrgia”(així n’han dit molts mitjans) civil i poderosa
m’ha fet pensar en la nostra, de litúrgia. La litúrgia de la nostra Església de
vegades ha tingut temptacions d’assemblar-se a aquesta altra litúrgia
monàrquica: amb ornaments rics, amb protocols estrictes, amb llenguatges
distants, amb rúbriques complexes. Com si aquesta mena d’enlluernament afavorís
el contacte amb el misteri. Els museus de les nostres catedrals estan plens de
vestits carregats d’or, amb les teles més fines, d’evangeliaris que són
autèntiques obres d’art realitzades a partir dels materials més cars i
preciosos. I no és una qüestió només del passat: cada vegada veiem més capellans
que opten per fer ús de sofisticades randes i capes en les celebracions
litúrgiques.
Però jo diria que aquesta manera d’entendre la litúrgia és una mena d’oxímoron,
perquè intenta expressar coses profundes i valuoses, a l’abast de tothom i
sobretot dels més pobres, amb uns mitjans que més aviat evoquen el contrari.
De fet el criteri conciliar ens remet en primer lloc a una actitud
participativa de tots nosaltres que és fonamental perquè la celebració connecti
de dins a fora i no sigui solament un espectacle que contemplem i que esperem
que ens emocioni. D’entrada ens apropem a la litúrgia amb esperit comunitari de
pregària.
Ens remet també a un llenguatge simbòlic, no pas racional, que obre el camí
a la bellesa, a l’equilibri, al silenci, al respecte. Cap d’aquestes coses no
està renyida amb l’alegria ni, diguem-ho tot, a tirar la casa per la finestra
de tant en tant. Però de fet, el que celebrem: que Jesús ha ressuscitat i viu
entre nosaltres, ho expressem com bonament podem, però ho vivim més enllà de la
celebració en si mateixa. Hi ha una continuïtat entre vida i celebració i per
això cadascun de nosaltres n’és protagonista. L’Eucaristia, per exemple, no és
un espai màgic on podem tocar el cos de Crist, sinó un espai on els cristians,
aplegats, reconeixem Jesús ben viu enmig nostre. I el més sagrat de tot plegat
no només és allà, sinó que viatja amb nosaltres a tot arreu, per ser sal i llum
per a tothom a través nostre. La nostra tasca principal és obrir-li pas, perquè
pel baptisme, tots, totes, som reis, sacerdots i profetes.
(Publicat fa molt poc a Catalunya Cristiana)
Comentaris