El joc d'escacs

 

La mort jugant a escacs. Imatge de El setè segell, d'I. Bergman (1957)

Sempre m'ha impressionat aquesta bella imatge, entre irreal i idealitzada, de la mort. Quan era petita, a casa, teníem un llibre d'història del cinema, amb moltes il·lustracions, amb el qual, junt amb la meva mare, ens entreteníem els diumenges: mirant "els sants", que diuen. O sigui mirant les fotografies i, de passada els textos explicatius d'unes pel·lícules que han fet història, però que en aquell moment no s'havien pogut veure encara al nostre país, pel seu contingut poc comercial o per problemes de censura. Fins que no es van obrir les sales d'art i assaig, el 1967, no van començar a arribar. Aquestes imatges recorregudes cada diumenge van obrir-nos, i molt, la gana. I encara recordo amb emoció quan vam anar al cine Atenes a veure un programa doble: El setè segell, d'Ingmar Bergman, i Ordet, de Carl Theodor Dreyer, de la qual mai no havíem sentit a parlar i que ens va captivar absolutament, tot i que en aquell moment no teníem cap interès ni per la filosofia, ni per la religió, ni pel cristianisme. 

És fàcil tenir idealitzada la mort quan ets jove. Però enguany ens hem fet un fart d'enterrar amics i familiars de la nostra edat, el darrer dissabte passat, l'estimat Antoni Pascual. Ja som a primera fila i el percentatge de probabilitats d'emmalaltir i de morir creix, per a la nostra generació i per la que ens precedeix immediatament i que ha esdevingut punt de referència per a tantes coses.

Terreny sensible, doncs, on les reflexions d'un bon amic sobre el dret a la mort digna m'han fet pensar. Qui no tem morir en soledat o en demència? Qui deixa de mirar-se amb recel un sistema públic de cura dels ancians que té molts dèficits i un futur incert enmig d'una sobrepoblació d'ancians i d'una o unes crisis econòmiques que es van solapant? Em considero afortunada d'haver pogut treballar un munt d'anys i de disposar d'una pensió que em permet viure molt bé, però que de cap manera m'arribaria per pagar-me una plaça de residència en un centre privat. Quan arribi el moment de la dependència, a casa serà dependència forçosa dels serveis públics. Potser parcial, potser total, però està clar que ens caldrà ajut. 

En aquest context, reconec que l'arribada de l'anomenada, per bé o per mal, llei de l'eutanàsia, em va fer sentir, gairebé de forma inconscient, alleujada, per més que l'Església catòlica s'hi oposi, i per més que, de moment, no he pensat pas si m'hi voldria acollir si ve al cas. El meu amic parla de l'etapa final de la vida, com d'una qüestió pròpia de països rics, on no és tant que s'allargui la vida com que s'endarrereixi la mort, amb tot el que això significa. Penso en les meves pors: por a perdre la gent que estimo, por a la solitud (la gent molt gran va perdent familiars i amics, fins a quedar-se pràcticament sola), por a la pobresa, por al dolor, por al rebuig, por a la boira, por a la pèrdua dels sentits, por a deixar de controlar la vida, por a esdevenir una càrrega per a la gent que s'hagi d'ocupar de mi (que no seran els fills, perquè no en tinc)... La por a la mort pròpiament de moment no hi és tan present, potser perquè el fet de no tenir ni idea de què ens espera després no m'inquieta gaire. Mai no tenim clar l'itinerari de la vida, però tinc la sort de poder viure prou confiadament, potser perquè fins ara he gaudit molt de tot allò que se m'ha posat per davant. I la meva fe no rau en un dibuix d'una glòria eterna que em sembla avorridíssima (quin rotllo!), sinó en la confiança que l'estimació perdura més enllà de la mort. Quan penso en les persones que estimo, les evoco tal i com sempre les he percebut. Cap ganes de cap perfecció: ja no serien elles!

Em sortiria d'afegir-me a aquest dret d'acabar amb la vida quan ja no tingui sentit o no sigui suportable, però em pregunto també si això no obeeix a un afany una mica excessiu de control sobre mi mateixa. Sovint penso, no sé pas si encertadament, que quan tu ja no pots entendre el significat per tu mateix, potser esdevinguis significat (pa) per als altres, més enllà de la consciència. Pots ser causa de bondat. Però no sé si és una teoria que es fondrà com un bolado quan arribi l'hora. Potser, com diu el meu amic, algun dia algú ens farà adonar de com maltractem la gent gran allargant inútilment la vida i el patiment.

Cal tenir present també que malalts, vells i discapacitats podem ser viscuts com un destorb a l'economia i que aquest desig de no patir inútilment pot ser promogut amb afanys menys altruistes del que pensaríem d'entrada. No em refio gaire de segons quines eficiències. Crec que no és dolenta la mútua dependència, no és dolent tampoc "perdre el temps" tenint cura de l'altre, ben al contrari (d'això ja n'he fet experiència), no és dolent alentir el temps, reduir la productivitat i canviar les prioritats. Amb els anys vas valorant més el ser que el fer i t'adones que al cap i a la fi, de moltes activitats, només en queden els vincles intangibles que has establert amb les altres persones, que és l'esquelet i el bo i millor. 

Les reflexions del meu amic m'han portat a llegir el llibre de Juan Luis Arsuaga i Juan José Millás La muerte contada por un neanderthal a un sapiens. S'hi afirma una cosa que no havia pensat mai: només envellim les persones i les bèsties de qui tenim cura. La resta mor en plenitud de facultats. Quan en comences a perdre, ets devorat de seguida per un altre. No tens temps de fer-te vell. El fet que tinguem cura els uns dels altres, com a éssers socials, ens permet viure més anys i traspassar el límit de longevitat que ens és propi, per bé o per mal.

El que sí que és veritat és que convé que en parlem i que hi pensem, i que visquem amb tanta naturalitat com sigui possible que la mort forma part no pas de la vida en general, sinó de la nostra en particular. I ja prendrem decisions, si és que n'hem de prendre.