M'he llegit un parell de llibres sobre la classe obrera, en concret sobre la cultura de la classe obrera. Un és un clàssic, que encara tinc a mitges. És un estudi de Richard Hoggart, que es diu Los usos del alfabetismo. Un retrato de la vida de la clase obrera. I és una delícia. Un bon retrat de la cultura obrera, dels vincles, les relacions, els costums de la classe obrera britànica de postguerra que, ja l'any 1957 alerta de l'impacte dels mitjans de comunicació de masses. Abans del 68, abans dels Beatles, abans del consumisme salvatge i del cultiu de l'individualisme. Hi trobo força punts de connexió amb el que em van transmetre els pares, amb el que jo mateixa havia viscut de petita (sóc del 56), i també amb algunes pel·lícules que m'han marcat, com Distant voices, still lives, de l'any 1988 de Terence Davies, que us recomano molt. És un film excel·lent, que explica la vida d'una família obrera a Liverpool al llarg dels anys 40 i 50, i on el cant és expressió de penes i alegries i el fil conductor de la vida. En el pub i sota les bombes, tant és. En el maltractament i la doble opressió de les dones. En les petites i les grans coses. La podeu veure encara, si us ve de gust i hi esteu subscrits, a Filmin.
L'altre llibre, Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera, d'Antonio Maestre, acaba de sortir, publicat per Akal. Me'l vaig comprar perquè no és habitual sentir parlar del tema, així, fora de l'ambient eclesial, de la pastoral obrera, per entendre'ns. Suposo que en ambients més polítics o es dona per feta la pertinença, o es considera fora d'ús. Dins l'Església, fora de la pastoral obrera, es considera un terme ploramiques i antiquat, que obliga a la justificació constant, cosa que resulta irritant. I reconec que dins la Pastoral Obrera, hi ha qui té una ideologia a prova de bomba, però molta gent de la meva generació, que ha assolit un benestar impensable per als seus pares i avis, i que ha vist reduir-se l'àmbit industrial i eixamplar-se el de serveis, em sembla que posa en dubte la vigència del concepte. Un dubte que es pot entendre en dos sentits: continua existint la classe obrera? Continuem formant-ne part?
Jo la veritat és que sempre he intentat escapolir-me del debat. En part perquè em sembla que els termes en què es planteja no m'acaben d'agradar. Més aviat em son igual les essències (si soc o no soc, tot i que tinc clar que soc). El que em sembla rellevant és si continuen havent-hi persones en situació de perpètua precarietat, facin la feina que facin i provinguin d'un provinguin (hi són, òbviament!); si, malgrat l'individualisme creixent, continuem sent capaços de sentir allò que cridaven els treballadors de Laforsa al Baix Llobregat fa mil anys: "O todos o ninguno", és a dir, em vagi com em vagi a mi, tots anem en el mateix sac i ningú no es pot considerar alliberat si no en som tots; i encara, amb la perspectiva que només una consciència de pertinença a una classe social oprimida pot donar-nos la força per organitzar-nos i tractar d'alliberar-nos tots, no només uns quants. Amb encert o no, així ho he rebut i així ho he intentat viure, amb moltes mancances, procurant no desclassar-me.
Algunes de les constatacions d'Antonio Maestre, per crues que semblin, em semblen molt encertades.
- La meritocràcia és una aparença. De vegades ha funcionat com un ascensor ascendent, fins que l'ascensor s'ha encallat. Difícilment funciona de forma descendent (els fills i filles de papà i de mamà no solen baixar als inferns, encara que la seva formació i empleabilitat sigui més que qüestionable).
- La gent de la meva generació tendim a pensar que ens hem guanyat el nostre actual nivell de vida, però això és una veritat a mitges. L'esforç hi és, indubtablement, però hem estat afortunats, Jo no he viscut mai l'atur directament, per exemple. I aquesta és una loteria.
- Per molt títol acadèmic que tinguis, els origens marquen i creen sostres de vidre. Mai no aconseguiràs fer-te passar pel que no ets i a més els cercles familiars i d'amiguisme difícilment s'obren a nouvinguts.
- Hi ha gent que es deixaria matar per tal de no compartir vida amb gent de la classe obrera: ni a l'escola, ni al metge, ni al barri ni a la residència d'avis. Jo diria que ni al cementiri.
En altres sentits, hi he trobat a faltar un punt d'esperança i un toc d'humor. L'associacionisme -pòlític o no- és un motor senzill de fraternitat; una facilitat més gran per accedir a la bellesa i a la cultura, és una de les fites que teníem a casa de la qual gaudeixo dia a dia. Enmig de tot això, trobo que els nostres moviments d'Església aporten molt de sentit: aprendre a pensar -en equip-, a fer comunitat, a prendre decisions, a projectar futurs, a sentir-te valorat com a persona, a confiar en tu mateix i en els altres... En un temps en què sentim tan amenaçat l'estil de vida que hem portat fins ara, aquesta mútua valoració i confiança és intangible, però és el millor que tenim. Ens podem desprendre d'infinits trastos, però d'això, no.
Comentaris