“Veure, jutjar, actuar” són els tres moments de la revisió de vida, el mètode que la JOC va rebre de Cardijn i que ha estat inspiració per a tants cristians. Per als que formem part dels moviments d’acció catòlica i segurament també per a molts d’altres. Perquè l’espiritualitat de la revisió de vida de fet és una espiritualitat molt pròpia del Concili i molt present en la meva generació: lligar fe i vida, és a dir, ser conscients que allò que creiem, allò que diem i allò que fem ha d’estar profundament connectat en l’Evangeli.
“Veure, jutjar i
actuar” enunciats així, fan una mica de por. Me n’adono quan intento
explicar-ho a d’altres. Sembla que es tracti d’un cristianisme molt cartesià,
on el jutjar sigui jutjar durament persones i on, a més, l’actuar sigui una
mena d’obligació determinista.
A la pràctica, el
veure és un esforç de mirar la vida i les persones amb els ulls de Déu, d’estar
atents a allò que passa als altres i a nosaltres, de tenir present aquesta
mirada amorosa enfocada sobretot als més vulnerables i propers. I d’esbrinar,
també, les causes i les conseqüències del patiment i de l’alegria que veiem. No
es tracta de fer sociologia, sinó d’integrar en la nostra mirada la complexitat
de la vida. El jutjar, en canvi, té un punt contemplatiu i de pregària.
Intentem reconèixer en aquell fet l’Evangeli de Jesús, i el posem i ens posem
en mans de Déu. L’actuar de vegades es pot concretar immediatament, en petites
coses, de vegades es converteix en un llarg discerniment que ens permet prendre
decisions. La fe, en definitiva, no és una cosa aliena o compartimentada en la
nostra vida, sinó que l’amara de principi a fi i configura el nostre compromís
vital.
En el camí de la
revisió de vida, si més no en el del meu grup, hem anat passant d’un
cristianisme molt basat en l’ètica i en la consciència de la nostra pròpia
responsabilitat a un cristianisme més contemplatiu, més tolerant amb l’errada i
amb el pecat propis i aliens, més abandonat en les mans de Déu i amb menys
afany d’immediatesa. Ara, quan ho escric, no tinc gaire clar si ens hem
aburgesat o hem fet una cura d’humilitat. O totes dues coses.
Tot aquest procés
em sembla mancat d’una dimensió fonamental, menys racional i molt comunitària:
la de la celebració, que té a veure amb el sentit de festa. Potser per això la
litúrgia costa tant d’encaixar. Hi ha raons ben fonamentades: el llenguatge
litúrgic pot ser distant o incomprensible, sovint les nostres celebracions
semblen alienes a allò que vivim cada dia, l’hipersacralització i el
clericalisme ens allunyen en lloc d’apropar-nos, o, cal reconèixer-ho, la
nostra formació litúrgica és sovint inexistent. Crec que una bona manera
d’abordar-ho seria afegir el “celebrar”, a la tríada “veure, jutjar, actuar”.
Celebrar per fer festa, per agrair, per anar més enllà dels “nostres”. Volem
ser cristians compromesos, però això no és incompatible amb ser cristians que
saben beure el vi de l’alegria, conjuntament. Viure-ho així segurament ens
predisposarà a connectar millor amb la litúrgia.
Comentaris