.jpeg)
Aquesta imatge que veieu és, des de fa dies, el sostre de l’autocar que
cada dia recull i acompanya al taller ocupacional uns quants nois i noies amb
discapacitat de Gavà, Viladecans i Castelldefels. Avui és el sostre de
l’autocar, l’altre dia va ser la suspensió, la rampa per les cadires de rodes
ha estat protagonista uns quants dies, les marxes també han tingut el seu
moment de glòria i, sempre, tot i l’obligació de treure’l, l’accés al bus ha
estat marcat per una màquina validadora que no fa cap falta i que obstaculitza,
i molt, el pas, dins el bus, a unes persones que ja solen tenir prou problemes
de mobilitat. Per no parlar dels retards constants, que porten molts maldecaps
als familiars d’aquests nois que treballen, perquè no hi ha manera de garantir
la puntualitat a la feina.
Aquest és el nefast servei que presta l’empresa Monbus, que es va endur el
contracte posat a concurs pel Consell Comarcal del Baix Llobregat. A
l’associació de Familiars del taller ocupacional, aquesta mena de problemes no
ens venen de nou. El contracte anterior, amb una altra empresa, era tant o més
dolent que aquest i no hi va haver manera de rescindir-lo. Aquest servei, com
molts altres serveis d’atenció a persones vulnerables del Baix Llobregat, són
en mans de grans corporacions, que abarateixen costos (de fet qui els abarateix
són els seus treballadors, que es mouen en la precarietat laboral), menteixen
descaradament sobre la seva organització i l’estat dels seus recursos (sembla
que hagin tret els autobusos directament de la ferrovelleria) i compten amb
molt bons advocats, capaços de driblar tots els intents de rescindir contracte
per incompliment. Estem parlant d’un servei que té un cost per al consell
comarcal de més de 100.000 euros l’any.
A aquesta situació cal afegir la d’Avanza, l’empresa de bus que,
substituint la Mohn de tota la vida, s’ha fet càrrec del transport públic de
mig Baix Llobregat. Busos vells, avaries continuades, retards injustificables (d’una
hora o més!) dia sí i dia també... El servei de transport per carretera s’ha
encallat i s’està posant al nivell de l’estimada Renfe, que amb el pretext de
la Covid, també ha reduït serveis a determinades hores.
El transport públic no funciona: als forats de sempre, s’hi afegeixen les
cada vegada més recurrents males pràctiques de les empreses concessionàries. I
és que el sistema de licitacions crec que mereixeria una bona revisió, perquè
està per veure que realment garanteixi que els contractes no es facin a dit,
però el que és segur és que no garanteix la qualitat del servei i a més precaritza
els seus treballadors. Cada canvi d’empresa pressuposa, i no pas sempre, que
els treballadors són absorbits per la nova. No crec pas que això jugui
precisament al seu favor, per raons òbvies.
Encara hi afegiria el desequilibri permanent entre preus i destinacions. No
puc entendre que sigui més ràpid i barat anar a Madrid (19 euros, per exemple,
dues hores) que no pas anar a Solsona (23 euros, dues hores i mitja).
Amb tot això, és clar, molts fem servir més del que voldríem el cotxe
privat.
En aquest context m’han sorprès tres mesures governamentals. Una, la
rebaixa generalitzada de la benzina, quan omples el dipòsit del cotxe, per
pal·liar els efectes del sobtat increment del preu de l’energia. Estic molt
d’acord que empreses i pagesos puguin veure rebaixat el preu, ¿però voleu dir
que si tots aquests diners que van a particulars amb diversos nivells de renda
es destinessin a la millora del transport públic no aniríem molt millor?
I l’altra és la gratuïtat de la Renfe, que es podrà mantenir un temps, i
prou, perquè té un cost important. No seria millor, a llarg termini, invertir
el que calgui en la xarxa pública de transports per racionalitzar-la, ferla
eficaç, incrementar el seu abast, equilibrar els preus, posar-la al dia, fer-la
més sostenible, en definitiva? Pensant a mitjà i llarg termini i no en la
immediatesa?
Hi afegiria encara la tan desitjada supressió dels peatges, en un moment en
què justament el que no convé és promoure l’ús del vehicle particular. El que
abans era un negoci per a unes empreses, ara és una despesa incrementada a la
salut de tots, amb els diners de tots.
I, finalment, és clar, la revisió del sistema de licitació per fer serveis
públics, que hauria de garantir no només la transparència de la decisió, sinó
també la qualitat del servei.
Perquè, no ens enganyem, la crisi energètica que ens tenalla, a banda
d’anunciadíssima, ànirà a més. Amb gravíssimes repercussions per a tots
plegats. Cal preparar-nos amb la perspectiva necessària i sent conscients que
els recursos energètics i econòmics són limitats.
Comentaris