¿Per què la Generalitat maltracta les persones amb discapacitat?

 

En Jordi, fent de Quixot, en una representació del Teatre al Carrer de Caviga

Intento endreçar idees o  potser gestionar la ràbia contra el funcionament de la Generalitat. No sé. M’hi poso perquè ahir vam rebre una resolució de la Generalitat en què sembla que “extingeixen” la prestació que tenia en Jordi, per la llei de la dependència, que consistia en una plaça en un taller ocupacional. A partir d’ara, si vol anar a un taller, se l’haurà de pagar. Això és el que hem entès, d’una resolució en un llenguatge administratiu difícil per als que no hi estem avesats. Una resolució surrealista, perquè el motiu és que com que li han concedit una plaça en una llar residència, consideren que totes dues coses sumades deuen ser molt més costoses que la prejubilació d’alguns treballadors del Parlament i Catalunya no s’ho pot permetre. El tema és que si deixa d’anar al taller ocupacional i vol beneficiar-se de la llar residència, no podrà fer-ho, perquè només es pot accedir a la llar si es va a un taller (estalvien tant en costos que els matins no hi ha ningú a la llar i no s’obre fins que tornen els seus usuaris; si estan malalts m’imagino que contracten algú d’urgència). I encara no sé què costa una plaça al taller on va (estan subvencionades per la Generalitat i pels ajuntaments), però dubto molt que pugui pagar-la. La seva pensió d’orfenesa i la prestació per fills a càrrec no dona per tant.

Algunes consideracions sobre el tema:

1. Fa tres anys (20 de maig de 2019), vam decidir amb en Josep, i en vam informar bé en Jordi, que demanaríem una plaça residencial per a ell, després de conviure amb ell els darrers dotze anys, abans fins i tot de la mort dels seus pares. Motiu? Nosaltres ens fem grans (en Josep en tenia 69 i en jordi 54), la situació d’en Jordi es van fent més complexa, i la mitjana d’estada en llista d’espera per entrar en un centre és d’uns cinc anys. En el nostre cas, en Jordi ha estat valorat com a prioritari perquè els darrers mesos la seva situació de salut s’ha agreujat considerablement i s’ha vist clar que era un bé per a ell i per a nosaltres que, en paraules del mateix Jordi, “s’emancipés”. En tot aquest procés els tècnics més aviat han estat de l’opinió que anar a una llar és un bé per a ells, que s’espavilen més i que no se senten tan dependents de la família i més aviat ens han renyat per haver-nos decidit tan tard.
2. Després de gairebé dos anys d’espera en Jordi va ser valorat pels serveis de la Generalitat i es va considerar que tenia dret a una plaça en un equipament residencial de nivell 1 (Suport limitat). Això vol dir segons la Generalitat (Decret 318/2006 de 25 de juliol), que l’atenció que rebrà en el centre és complementària a la a d’altres serveis que necessiti. És a dir, a diferència del que passa quan una persona gran entra en una residència, on se li ofereix tot el que pot necessitar, a la llar residència on finalment viu en Jordi es vetlla perquè a casa rebi tot el que necessita, però també perquè surti, es beneficiï d’altres recursos comunitaris (esplais, activitats que li agradin) o vagi a un taller. Feta la valoració vam demanar la plaça. 
3. El 23 de maig d’aquest any va obtenir plaça en una llar residència a Sant Boi. Ideal per a ell, perquè és prop de casa (no hi ha cap equipament residencial ni a Viladecans, ni a Gavà ni a Castelldefels) i per tant és fàcil que ens veiem tots plegats i pot continuar anant al mateix taller on anava, que és a Viladecans. Sempre i quan hi pugui anar sol en transport públic. Estem en fase d’aprenentatge ara mateix. És el primer usuari del taller que no ha de canviar de centre quan li donen la plaça en una llar residència, perquè habitualment la distància entre el seu domicili i el centre els obliga a fer-ho. És un avantatge, jo crec, en un moment d’un grandíssim canvi, poder mantenir alguns referents a prop. La llar residència, atès que en Jordi té ingressos propis, no és gratuïta i li costa 943 euros al mes.
4. Ningú, en tot aquest procés, que ha abastat diversos serveis públics (CAD Generalitat, taller ocupacional, centre de salut mental, llar-residència) ens ha parlat de cap incompatibilitat ni ha esmentat per res la llei de dependència. Per tant nosaltres hem tirat endavant confiadament.
5. La carta que vam rebre ahir té aquest to amable que caracteritza les administracions públiques. Per començar, el nom d’en Jordi, no sé per què, el tradueixen al castellà i li envien la correspondència no pas a casa nostra ni al seu nou domicili, sinó a casa els seus pares.
6. La plaça que ocupa en Jordi al taller ocupacional des de fa més de 15 anys no és totalment gratuïta. De fet la Generalitat els considera un centre privat, però és un centre que depèn dels ajuntaments de Gavà, Viladecans i Castelldefels, que es fan càrrec del complement que en teoria haurien de pagar els usuaris. I, francament, els ho agraeixo. No sabem quan costa una plaça. Sí que sabem, però, que en alguna ocasió la Generalitat ha mantingut buides algunes places, tot i la llista d’espera, per no haver de pagar la seva part. Sempre sensibles a les necessitats del poble de Catalunya!
7. En una comunicació d’aquesta espècie, trobo a faltar que et tractin com una persona i no com un súbdit. Que informin bé abans de prendre cap decisió, de les condicions de les diverses prestacions de la llei de dependència. Que es facin càrrec de les necessitats d’en Jordi (que es llegeixin els informes i tinguin present el seu itinerari personal). Que t’informin del cost de la plaça que suposadament hem de pagar, que tinguin en compte el conjunt dels seus ingressos i, sobretot, que siguin conseqüents amb les condicions que ells mateixos exigeixen quan s’entra en una llar-residència: que vagi a algun taller.

Francament, si hi ha algú que està totalment discapacitat en tota aquesta història, no és pas en Jordi, no...

Ja us aniré fent cinc cèntims de tot plegat

Avui, 18 de juliol (!), i gràcies a la molt valuosa aportació i interès de la treballadora social de Caviga, queda arreglat i aclarit: la baixa de Caviga que diu a la carta és paper mullat. Es tracta senzillament d'un tràmit burocràtic per adaptar les prestacions de la Generalitat a la llei de la dependència. Però si no ha de ser baixa, per què ho comuniquen així a la família en lloc de resoldre-ho internament? Crec que haurien d'afegir als exàmens per ser funcionari un apartat de bona comunicació per evitar ensurts als usuaris!