Cansament, novetat i incertesa

No és de l'ACO, però el vam trobar al menjador de casa l'altre dia.
No sembla gaire capficat amb els nostres maldecaps

Ahir vam tenir reunió de zona de l'ACO. Havia de ser presencial, però gràcies a la Covid va ser telemàtica, per variar, perquè hi havia una bona colla de militants infectats. Potser per aquest motiu, em va semblar detectar un cansament general. Cansament de final de curs, cansament per la tensió pròpia d'haver dedicat part de l'activitat durant el curs a preparar el Consell (que, així, entre nosaltres, sempre és una mica rotllo), cansament perquè les vides de tots, com les de tothom, arrosseguen una pandèmia que porta fins al límit la nostra capacitat de cuidar i de ser cuidats; cansament, en alguns grups, perquè enguany han hagut d'abordar intervencions quirúrgiques, defuncions, brots d'adolescents fràgils, decisions difícils; cansament perquè la major part dels nostres consiliaris-pals de paller, per la seva edat, han quedat confinats molt més del que ens hagués agradat. De fet a la nostra zona gairebé podríem tenir una secció fixa a la residència Sant Josep Oriol de capellans del bisbat.

Alguns grups ho han pogut solventar bé. S'han cohesionat més i han funcionat virtualment o presencialment (com el meu, per exemple). A d'altres tot plegat els ha passat factura i es notava el patiment de reunir-se poc o de veure com algunes coses trontollaven. Total, que ahir, quan els responsables de grup explicaven amb senzillesa i realisme com estaven, vam parlar menys del nostre compromís militant que no pas d'aquesta mena de cansament col·lectiu. Em va agradar que fos així. No som de plàstic i per tant som fràgils i vulnerables i està bé que no ho amaguem. I com que "els cansats fan la feina", crec ben sincerament que si a l'ACO estem cansats és perquè de feina en fem, i molta.

Aquest matí, guassapejàvem amb el grup de revi i comentàvem la reunió d'ahir. Algú deia que ens havíem de renovar. Jo de fet també ho crec. Enguany és normal i perfectament comprensible que aflori tant de cansament, però penso que l'ACO (com la pastoral obrera en general i com tantes parròquies i comunitats) hauríem potser de canviar algunes coses a fi de permetre que aflori el que ens dona sentit: les ganes de crear camins per al Regne de Déu, espais alliberadors i alliberats on la gent pugui sentir-se filla estimada de Déu. Vol dir promoure l'acollida, emprendre camins socialment transformadors, caminar comunitàriament, tractar les persones amb estimació, tenir cura del nostre entorn. I, sobretot, dir allò que sincerament creiem, i fer allò que diem.

De vegades, però, quedem subjectes per les estructures que nosaltres mateixos ens hem creat. Quan jo estudiava treball social, a l'assignatura d'economia, quan ens ensenyaven a fer pressupostos, ens deien que de tant en tant havíem de fer pressupostos "en base zero", és a dir, plantejar-nos els projectes no tant a partir del que vam fer l'últim any, sinó com si fos la primera vegada que els féssim. Desfer-nos de rutines, vaja. Jo veig que dins l'Església (i al partit, i al sindicat, i a moltes associacions) continuem organitzant-nos com vam aprendre a fer-ho, sent molts menys dels que érem i amb un entorn que canvia a grans velocitats. El pes que ens posem damunt les espatlles és més gran que anys enrere, nosaltres ens hem fet més vells, i els resultats són, per circumstàncies diverses, més minsos. No té res d'estrany que la sensació sigui de cansament.

A la Pastoral Obrera de Sant Feliu, l'activitat de la qual hem reprès de fa ben poc, intentem pensar coses noves i funcionar d'una altra manera. No sé si ens en sortirem, però l'esforç comporta:

• Fer front a les resistències que tots tenim a canviar.
• Pensar i crear, petites o grans coses, un exercici que costa.
• Emprendre el camí de la incertesa. 
• Per assolir els nous camins -amb resultats incerts- probablement cal renunciar a les coses velles, que sabem que poc o molt funcionen (encara que sigui més aviat poc que molt).

Fent servir una expressió de l'Ester Palma, avui no és tant que hàgim de deixar les 99 ovelles per córrer darrere l'ovella perduda, sinó que hem de deixar l'única ovelleta que ens queda per buscar les 99 de la pleta. El proper Consell de l'ACO pot ser una bona manera de catalitzar tot plegat i d'animar-nos mútuament. Sempre i quan siguem capaços de relativitzar una mica tota la colla de documents que s'hi debatran. Altrament correrem el risc de quedar aixafats sota plecs i plecs de papers i de decisions que, si badem. ens arreglaran la vida fins a la fi del temps. No és fàcil, però crec que ens en sortirem.