 | ||
| Mossèn Celestino Bravo amb el bisbe Agustí, el dia de la inauguració dels locals de la parròquia de Santa Maria de Sales (2009) Ha mort mossèn Celestino Bravo, tota una institució a Viladecans. Personatge estimat per moltíssima gent que, des que s'ha conegut la seva mort, explica a les xarxes mil i una històries sobre com Mn. Celestino va ser una persona propera, solidària, sense por. Us deixo al final uns quants articles de l'Andreu Comellas sobre la seva biografia, si el voleu conéixer una mica més. Val la pena! En síntesi, va venir des del seu Somolinos natal, a Guadalajara, perquè tenia una afecció greu als ulls. Va ser capellà de l'hospital de Viladecans (aleshores de Sant Llorenç) i després el van fer rector de la parròquia de Santa Maria de Sales, una parròquia sense església, que encara s'havia de construir. Ell va fer per construir l'església (per a mi, la més bonica amb diferència de Viladecans), obra de Robert Kramreiter. És popularment coneguda com "l'església del tobogán" per la seva forma.
|
| L'església del tobogán. Àlias Santa Maria de Sales |
Però sobretot va construir una Església-comunitat que acollia els treballadors del barri, la majoria dels quals treballaven a la Roca. La seva actitud solidària durant les vagues de la Roca a finals del franquisme i durant la transició li va fer guanyar-se el respecte i la confiança de tots els sindicats i de l'esquerra. De fet li van confiar l'administració de la caixa de resistència, que no és poc. Però a banda d'actituds heroiques, amb totes les lletres, mossèn Celestino sempre ha estat proper a la gent. Sense protagonismes ni gaire discursos. Sense ideologies. Sense formar part dels moviments de la pastoral obrera (tot i que la Goac va tenir un paper determinant en la seva actitud amb les vagues). Sense missatges alliberadors per a tercers. Predicava amb l'exemple i prou. Sempre tossut i, pel que jo l'he conegut, rialler. Tossut per construir (a més de la parròquia, inaugurada el 1967, va continuar empenyent fins a construir els locals parroquials, estrenats el 2009), tossut per ser present sempre en tota la vida de la ciutat i de les parròquies. Tossut per formar-se i per pregar (encara l'any passat, amb 93 anys, va venir als exercicis per a preveres del Miracle). El recordo també visitant els meus sogres (que l'estimaven molt) quan ja eren propers a la mort. Els visitava perquè sí, perquè volia, no pas perquè li tocava. No eren ben bé de la seva parròquia ni potser políticament de la seva corda. S'apreciaven molt, senzillament, i ell trobava temps per a tothom. Ha estat a la parròquia pràcticament fins al final, encara que s'embarbussés una mica amb les misses. Sospito que als seus feligresos els hi era igual que es perdés en el missal de tant en tant. Li va costar deixar de ser-ne el rector, però no va voler abandonar mai el barri. Li van donar la medalla d'or de la ciutat. Se la mereixia, sens dubte. Quan sigui gran, m'agradaria ser com ell. Per conèixer-lo millor:
|
Comentaris