Aquest diumenge vaig acceptar la proposta del Liceu de prendre part en la fotografia que Jordi Bernadó va fer al públic del teatre. Vaig pensar que podia ser divertit i en part em va poder el lligam i l'estima que sento pel Liceu, que ha alegrat més de 50 anys de la meva vida. Per tant m'hi vaig presentar sense pensar-m'hi gaire i sense gaire expectatives, tan alegrement que no vaig mirar bé l'hora en què començava tot plegat i vaig arribar-hi d'hora. Llarguíssima cua, formada per gent del Liceu de tota la vida i gent que no semblava haver tingut ocasió d'entrar-hi mai i que hi anaven il·lusionats. Cridaven l'atenció grups "ètnics", per dir-ho d'alguna manera, és a dir grups fàcilment identificables com a estrangers, per la manera com vestien o pel color de la seva pell.
Un cop dins ja es va veure que el Teatre difícilment s'ompliria. Ens van agrupar tots cap al mig... i van fer-nos la fotografia, no pas sense un discurs previ del director artístic, en què va insistir que el que es volia era retratar la diversitat dels ciutadans de Barcelona i posar en valor la bona convivència de tots plegats, que segons ell s'expressava allà mateix, i la gran capacitat d'acollida de la ciutat. Després van sorprendre'ns amb la intervenció del Cor de Cambra del Palau de la Música, que s'havia dispersat per la platea i van cantar molt bé un parell de peces, crec que de Bernat Vivancos. I cap a casa.
A mi tot plegat em va fer pensar que aquesta ben intencionada mena de diversitat és barata: sense convivència, sense necessitat d'acord, sense coneixença, sense tenir present la desigualtat que tan sovint arriba associada a la diversitat. Em va recordar les paraules de Josep M. Rovira Belloso, ja fa molts anys, parlant de la postmodernitat: "la nada con puntillas". Quan vaig veure el petit reportatge que en van fer a TV3, vaig constatar que a més, en les entrevistes que van fer, persistia la imatge decimonònica que el Liceu és el lloc de les elits i que la de diumenge havia estat ocasió per a moltes persones de posar-hi els peus per primera vegada. Una imatge que de fet no es correspon gaire amb la realitat. Crec que avui els negocis de les elits es deuen fer més aviat a la llotja del Barça, i ja fa molts anys que el Liceu s'esforça per oferir una programació a preus força més assequibles que els dels musicals, per exemple. Encara que una butaca a platea estigui fora de l'abast de la majoria de nosaltres, hi ha molts altres preus, hi ha ofertes per als més joves, espectacles per a infants, i l'Apropa Cultura per a col·lectius de persones amb dificultats econòmiques o d'altres menes, amb possibilitat d'assistir als assajos. Igualment l'òpera s'ofereix amb qualitat i amb la traducció del text i s'obre la possibilitat que els infants d'escoles públiques s'apropin a l'òpera fent de figurants.
La imatge bucòlica de la diversitat i l'acollida, però, se n'ha anat en orris el mateix dia, amb l'episodi de l'intent d'entrada a Melilla dels immigrants del Gurugú. Morts, pallisses, ferides i, com sempre, falses acusacions de violència. Les entitats de suport als immigrants parlen d'un assetjament constant per part de la policia marroquina, de la prohibició a les botigues de vendre'ls aliments i productes bàsics i dels il·legals retorns "en calent" per part de la guàrdia civil. Tot això recau en una població que ja porta al damunt un viatge atzarós i una història de pobresa. Queda molt clar quin és el contingut no explicitat de les negociacions amb el Marroc (i amb tants països que fan aquest paper): la feina bruta no té fronteres.
La foto del Liceu necessita anar acompanyada de les de Melilla. Sembla que els nostres ideals desitjos d'acollida i de diversitat no superen l'encontre amb la realitat.
Comentaris