Ara hem vist com s'ha corromput la política, com la desigualtat social i econòmica creix i creix, com la llei d'estrangeria manté fora dels drets i deures una part important de la població, i com l'Església, malgrat l'alegria i el coratge del papa Francesc, envelleix, mentre es posen en evidència abusos eclesials que ens avergonyeixen a tots i creix el poder dels qui enyoren un clericalisme encara més gran que el que ja patim, que és molt. També, a nivell personal, m'he fet gran i soc en aquell moment en què veus més clarament els teus límits i comences a patir la pèrdua i la malaltia d'amics i familiars. La crisi del 2008, la pandèmia, la guerra, el resorgiment de nacionalismes malaltissos i un individualisme a prova de bomba pinten un horitzó tèrbol, especialment per a joves, dones i immigrants.
Hi ha dies que em deixo portar per la por. La por més egoísta: por que els pensionistes perdem bous i esquelles, por que l'exclusió de tantíssima gent porti a conflictes sangonosos, o fins i tot por de ser presa de l'Alzheimer. O la por més col·lectiva com la por dels nous i vells feixismes o l'evidència d'un canvi climàtic que s'endurà per davant moltes coses, i moltes persones.
Em costa, doncs, situar-me al llindar de la Pasqua amb esperança.
Voluntariosament m'adono que tot el que he viscut, també generacionalment, ha estat un regal. Un regal que de vegades he viscut amb poc realisme, però la dosi de tocar de peus a terra ens arriba ara i de fet no està gens malament. Les coses són complexes i les solucions fàcils potser són miratges, però al cap i a la fi he viscut fins ara una molt bona vida, envoltada d'amics i de sentit, i amb tot allò que he necessitat per al dia a dia. He treballat, he estudiat, he gaudit i continuo gaudint de mil coses. No em puc queixar i, si mai ho perdés, no té cap sentit aferrar-s'hi. El que he rebut no ha estat pas per mèrits i de fet el més important de nosaltres té poc a veure amb el benestar que ens envolta. Per tant el que queda sempre són els vincles i les persones, i això amb o sense crisi ho podem mantenir. Visc aquest agraïment com un signe pasqual.
També penso que el pas de la il·lusió al realisme porta el nom de veritat. Em miro al mirall dels '70 i em veig jove, més prima (més alta, no, he, he) i amb ganes de menjar-me el món. Però aquest mirall era com els del Tibidabo: distorsionat. Ara veig les coses més complexes i difícils d'adobar que temps enrere, i en el meu afany de menjar-me el món potser he patit unes quantes indigestions. Però en canvi valoro més la senzillesa, l'acollida, el bé comú i la petitesa i m'adono que no som nosaltres qui fa créixer les coses. N'hi ha prou a sembrar i la llavor creixerà... o no. Dependrà de la terra, de la pluja, del Gran Pagès i de la llibertat de la llavor, però ja no és ben bé cosa nostra. He pogut viure una vegada i una altra que els fruits del Regne solen ser molt diferents dels de les nostres expectatives i que de vegades no els sabem o no els podem veure, però hi són.
Un tercer punt d'aquesta Pasqua és la confiança. Reconec que em costa, però sense confiança en els altres i en mi mateixa segur que col·lapsem. Confiança davant el full en blanc, confiança en els grups -polítics, socials, amicals, eclesials, familiars. La creativitat, el coratge, l'estimació, són fruit de caminar junts, encara que sigui sense altres recursos. Confiança no pas perquè siguem els millors, sinó confiança per allò del 1+1, molts més. És com cantar en una coral. Quant t'hi poses arriba un punt en què es crea el prodigi musical, una força més enllà de tu mateixa. Igual com l'amor i l'amistat no saben de càlculs matemàtics. Multipliquen més que no pas sumen i creen miracles contra tota evidència.
Quan em desanimo, veig l'esperança dels altres i se m'acaba encomanant. Reconec que en aquest sentit prendre part de la Pastoral Obrera és enfilar-se a una talaia privilegiada: davant la pèrdua dels drets socials, laborals i econòmics, molta gent continua estenent la solidaritat, en forma de banc d'aliments o en forma de sindicalisme o de lluita política i honesta, tant és, però treballa incansablement, des de perspectives diverses, teixint complicitats, compartint recursos, sovint des de la invisibilitat. Em recorda aquells versos de Verdaguer (Plus ultra, magníficament cantat per Roger Mas):
És sols lo començament,lo que prenies per terme.
L'Univers és infinit,
pertot acaba i comença
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
En tot això hi ha sens dubte el despullament de la tardor de la vida i el convenciment que, com diu la cançó, la nostra alegria ningú no ens la prendrà. És possible que d'aquí a un any visquem més envoltats de dolor que avui, però a mi aquest context em sembla que m'aproxima més veritablement al significat de la Pasqua. Potser pessimisme -en el sentit de realisme- i Pasqua no són tan incompatibles.
Comentaris