Ens vam conèixer amb l'Empar Gil el 1984 al desaparegut ICESB, quan totes dues estudiàvem treball social. Va ser un espai privilegiat, on vam construir amistats per a tota la vida, entre d'altres coses perquè ens forçaven a fer mil treballs en grup i per tant els alumnes havíem de col·laborar sí o sí. Tot i que érem un grup de tarda i que, per tant, la majoria de nosaltres treballàvem a temps complet i costava trobar espais de trobada. Però els vam trobar, un any rere l'altre. Primer van ser treballs, després van ser múltiples sopars i sortides. Vam descobrir afinitats, i vam compartir les primeres experiències en el món del treball social, i vam anar descabdellant opcions laborals i personals, i casaments, i separacions, i més casaments, i fills, i nebots, il·lusions i decepcions, malalties i morts de persones estimades.
Amb el grup de l'Empar (amb l'Àngela i l'Esperança), ens hem anat veient espaiadament, però, això sí, els nostres sopars, que més d'una vegada havien acabat a les cinc de la matinada, eren èpics. En Josep, quan va conèixer el grup, em va dir que era com un grup de revisió de vida laic. Doncs segurament. És un grup d'amigues en què, com en el de revisió de vida, pots ser tu mateixa, amb febleses i fortaleses, pots rebre algun sermó, i tant si en fas cas com si no, saps que seràs acceptada i estimada.
Quan estudiàvem, l'Empar treballava, com totes nosaltres, fent d'auxiliar al Clínic, i encara feia mil voluntariats més. Arribava a classe morta, s'asseia i quedava adormida. Sovint li havíem de passar els apunts. I és que sempre l'he coneguda vetllant i cuidant malalts, o fent torns de nit al Telèfon de l'Esperança. Infatigablement. Sense horaris, amb una generositat total. O interessant-se per tota persona coneguda o amiga que ingressava a l'Hospital Clínic, on va continuar treballant com a assistent social fins que es va jubilar aquest hivern. Amb l'Empar hi podies comptar sempre, sempre. De fet en els nostres sopars, els sermons que li fèiem les amigues era que es dediqués una mica més a ella mateixa. Mai no ens va fer cas.
Vam compartir estudis, i amistat, vam fer les pràctiques a Càritas, vam celebrar juntes els 40 anys perquè érem de la mateixa quinta, i ens vam casar també un 23 de setembre, en Jaume i ella cinc anys més tard que en Josep i jo. Totes dues vam passar de viure a Barcelona a viure a dues poblacions veïnes: Sant Boi i Viladecans. L'Empar i en Jaume van decidir entrar a l'ACO i aquesta ha estat una font de trobades i de compartir coses profundes. I quan va començar el procés de jubilació, a temps parcial, de seguida es va trobar tenint cura de parents i amics. Comentàvem fa unes setmanes amb un somriure amb en Jaume, que vés a saber com viuria la jubilació definitiva!
Ara ja ho sabem. Ahir va patir un vessament cerebral i avui ha mort. De fet s'ha mantingut en vida les darreres hores perquè, com no podia ser d'altra manera, va voler que els seus òrgans fossin aprofitats per qui els necessités.
Gràcies, Empar, per la teva generositat, la teva bondat i la teva amistat, que segurament ha marcat i il·luminat tots els que t'hem conegut. Desitjo -i estic segura que serà així- que visquis en Déu, encara que avui no puc deixar de plorar la teva pèrdua.
Comentaris