Escric això
perquè entre d’altres consideracions veig que davant la guerra d’Ucraïna el
conjunt de ciutadans acceptem sense més la necessitat de rearmament dels
ucraïnesos i, per exemple, l’assumpció dels rols de gènere de tota la vida.
Vull dir que el 8 de març fem unes reivindicacions i l’endemà considerem
natural que a Ucraïna els homes s’integrin a l’exèrcit i les dones facin de
cuidadores i, com a tals, s’exiliïn. O correm (i està bé que ho fem) a acollir ucraïnesos
i deixem morir africans, sirians i molta altra gent com si res.
Tot plegat em fa
pensar com al final són de superficials les nostres declaracions escolars, eclesials
i institucionals sobre la pau, el feminisme, el racisme o el canvi climàtic. En parlem, però no ho acabem de tenir integrat
en el nostre interior.
Certament, però, el
tema de la pau és complicat. Resulta senzill parlar de pau des de la comoditat
de casa nostra. Pot ser un mecanisme com tants altres de rentar-nos-en les mans.
Entenc que la gent es defensi i que ho faci cruentament, però tot això em
sembla una inversió perillosa. L’esvoranc de l’odi, de la destrucció massiva,
de la revenja, fins i tot entre membres de la mateixa població, com més s’allargui
el conflicte més gran serà i més difícil serà plantar-hi fonaments sòlids de
convivència en el futur. Davant del gegant imperial i totalitari què cal fer?
I és que penso
que la pau es construeix d’entrada no preparant la guerra. No ens prenem prou
seriosament el negoci de les armes i el seu opac rastre. Fem veure que no passa
res, i procurem no mirar gaire els desastres de les guerres que no passen a
Europa i que són farcides d’armes fabricades a Catalunya i a Espanya.
D’altra banda
crec que associem la pau a la nyonyeria, com si la pau fos una cosa espontània
associada a no fer res. No fer res violent no és sinònim de no fer res. I
pensem en la pau com si fos indolora i no ho és. Treballar per la pau vol dir
encarar els conflictes de forma no violenta, i quan plantes cara a segons
quines situacions, pots rebre allò que en diuen un jec d’hòsties. I per a molta
gent, la presó i potser la mort. Treballar per la pau és exposar-se, però
intentar construir una altra mena de lògica que busqui punts de coincidència,
valoració de l’adversari, sentit autocrític. No gens fàcil, però crec que una
bona inversió de cara a la convivència de futur. Demonitzar i generalitzar no
ajuda.
Tampoc no ajuda el
fet que vivim la democràcia superficialment. Jo no tinc gaire bon caràcter i em
costa la convivència i sovint m’expresso cantelludament. Prou que ho sap -i ho
pateix- el meu entorn. Però qualsevol cosa que fem amb altra gent per al bé
comú (i la democràcia consisteix bàsicament en això) comporta treballar amb la
discrepància, negociar coses, baixar del burro, defensar allò que creus
essencial, i disculpar-nos mútuament si la cosa puja de to. I és un bon aprenentatge.
No hi ha vida col·lectiva sense això, que suposa acceptar d’una banda que no
pots guanyar sempre ni en tot, i que et fas i t’hi impliques, no només com a “client”
que exigeix bons serveis, sinó com a cocreador que tracta d’imaginar un món una
mica millor per a tothom.
I finalment encara hi afegiria la qüestió energètica. L’excessiva dependència energètica porta a conflictes bèl·lics anunciats ja fa molts anys. Crec que el que vivim és tan sols l’aperitiu del que vindrà si no reduïm el consum energètic i no treballem per obtenir energies renovables.
Si visqués a Ucraïna
tindria molta por i, honestament, no sé pas què faria. Admiro el valor dels soldats. Però precisament en les
situacions més dures és on té sentit parlar de la recerca de la pau i del
respecte mutu. I segurament seria tot plegat més fàcil si ho haguéssim
treballat prèviament. Cal incorporar-ho als nostres hàbits de relació.
La pau no és indolora, però els cristians creiem que és profundament transformadora. Malgrat els aparents fracassos.
(Sortirà al Punt de Trobada un dia d'aquests).
Comentaris