 |
| La Graci, el dia que ens vam conèixer. La Mercè 2004 |
"De la paret al món". Així definia el petit Lucas, de cinc anys, com estimava els seus avis. Ho va explicar en Jaume a la cerimònia de comiat de la Graci, ahir.
Un greu immens que el temut càncer de pàncrees se l'hagi endut, després de deu mesos de diagnosticat. No li semblava que això s'hagués d'abordar en termes bèl·lics o competitius, em deia la Graci, on el malalt s'ha de convertir en superheroi: cal fer salut tant com es pugui, però acceptar també el que vingui. I el que ha arribat, finalment, després d'intents diversos, ha estat la mort. Una mort envoltada de cura i d'estimació: per part de la parella, dels fills i filles, dels amics. I una mort acompanyada per una altra mena d'estimació, menys emotiva però altament valuosa: la del servei del Pades i la sanitat pública. Una bona mort, en definitiva, encara que la vitalitat, la discreció, el somriure i la bellesa -jo la trobava molt guapa!- de la Graci s'han vist tallats molt abans del que haguéssim volgut tots plegats.
Nosaltres ho hem seguit amb la mateixa distància amb què seguim habitualment la vida familiar. A mi només em queda una tieta, no tinc germans i la relació amb els cosins (en tinc cinc) és inexistent. I amb la família d'en Josep no hi ha gaire tradició d'una relació mútua intensa i quotidiana, tot i que sí que l'ajuda mútua i l'estimació hi són de debò. No fa gaire s'ha demostrat novament amb el suport que hem rebut amb l'evolució d'en Jordi, en què hem necessitat un cop de mà. Val a dir que en Josep i jo tenim tendència a anar a la nostra bola i que mai, ni l'un ni l'altre, hem estat gaire criaturers. Aquesta mena de relació segons com no facilita la proximitat en moments difícils: tens por d'envair intimitats i no saps com apropar-t'hi. En fi. En qualsevol cas la Graci ha tingut allò que ha necessitat.
Tot aquest procés, fins al dia del comiat, a mi m'ha fet mirar amb admiració els meus nebots. Tots ells (la Cèlia, la Laia, la Marta, la Bàrbara, l'Andreu, la Júlia i en cert sentit, la Graci petita i el Ricardo), les seves parelles i les seves criatures (en Lucas, la Gaia, en Roc, l'Ariadna, en Martí, l'Arlet, l'Òria i en Quim) han afrontat amb enteresa i esperit de servei la malaltia, cadascun des del seu grau de proximitat amb la Graci. Recordo com se li il·luminava la cara a la Graci quan la Cèlia li posava a la falda la Gaia, nascuda ja durant la malaltia. El contacte amb la més petitona de la família li infonia vida, senzillament. Aquesta serena estimació mútua que han traspuat tots ells m'ha fet sentir molt afortunada.
Jo, com el Lucas i en Jaume, també em faig meva la frase "De la paret al món". Així m'agradaria estimar.
Comentaris