A voltes amb la Pastoral Obrera de Sant Feliu

Part de l'antic equip de la Pastoral Obrera, en una nit de farra!

El dia 24 de març ens vam retrobar l'Equip de Pastoral Obrera de Sant Feliu, que portàvem un temps en guaret, després d'uns anys de molta activitat. Potser va ser en Ramiro, que sempre hi havia posat molt d'interès, i que tot just fa un mes que va morir, qui ens va animar a fer-ho. No ho sé, però de fet tots plegats vam estar encantats de retrobar-nos i disposats a tornar-hi, encara que el ritme de vida que portem cadascun de nosaltres ens farà sens dubte ser prudents a l'hora de comprometre'ns a segons què.

Em va resultar molt interessant la conversa que va anar sortint, i la diversitat de les expectatives que van aparèixer i que l'Alba, el nostre membre més jove, ens va animar a sintetitzar, fent-nos veure que les diferències de criteri més aviat es complementaven que no pas s'oposaven.

D'una banda ens vam adonar que el grup s'havia format a finals del 2007 (fa per tant 15 anys!) i que tot just néixer ens vam trobar amb una crisi econòmica majúscula. D'aquí van sortir unes taules rodones (en vam fer un munt) que vam anar estenent a diversos llocs del bisbat, procurant:

  • que sempre vingués el bisbe (i ho va fer), 
  • tocar els punts clau de la crisi econòmica des de diferents perspectives,
  • convidar-hi persones i entitats no cristianes entre els ponents
  • fer-ho de tant en tant a locals cívics i no eclesials
  • i establir sempre contacte amb la gent del lloc.
D'aquí va sortir una cosa tan exòtica com una taula rodona sobre l'habitatge al local dels Castellers de Vilafranca, amb un representat de la Generalitat i un altre de la PAH, a banda del Bisbe i de Càritas.
Un altre dels trets característics de la nostra manera de fer va ser fer materials per a tot el bisbat, que arribaven a totes les parròquies. I la nostra "magna obra" si es que es pot dir així va ser, el 2011, elaborar una Guia per a parròquies i comunitats socialment atentes, que recollia el nostre pensament i suggeriments per a parròquies i comunitats. No sé si s'ha aplicat gaire, però, si més no, en el seu moment va donar lloc a parlar-ne molt amb propis i estranys. Me'n sento molt deutora.
Avui, per contra, passats uns quants anys, constatem que les parròquies -i els moviments, mal que ens pesi- vivim una mica més vells, no només perquè hagi transcorregut el temps, sinó perquè la mitjana d'edat de les nostres comunitats s'ha enfilat.
També vivim més col·lapsats, perquè som menys i perquè ens costa molt alleugerir estructures. Per tant allò del "jou suau i la càrrega lleugera" no sabem gaire com manegar-ho. Alguns dubtaven que enviar material a les parròquies, per exemple, servís per a una cosa millor que per "agobiar" encara més els receptors dels materials, que es veuen estirats simultàniament per moltes iniciatives. I és que els cristians, de qualsevol pelatge, tendim a dedicar la major part d'esforços a nosaltres mateixos, que ja estem molt autoexigits. I en canvi ens costa molt més adreçar-nos cap enfora, perquè no sabem com posar-nos-hi. Una cosa, doncs, a tenir molt en compte per a la nostra activitat com a equip de pastoral obrera.

Una altra proposta que va sortir era cohesionar no només l'equipet que ens reunim, sinó els militatns dels moviments de l'ACO i de la GOAC que hi ha al bisbat. Es deia "primer conèixer-nos, després fer". Val a dir que en aquests anys a la pràctica hem perdut la JOC, que té una presència molt reduïda entre nosaltres, cosa que és una pena. Aquesta cohesió, em va semblar entendre, passaria per fer alguna convocatòria conjunta de tots plegats, cosa que no estaria malament.
A mi, però, més aviat em surt aquesta intuïció que la Pastoral Obrera va més enllà dels moviments que històricament l'han configurat. Vull dir que jo veig que els moviments fan una molt bona feina, però que encara que sembli una paradoxa, per potenciar-los cal posar l'accent fora d'ells. Per exemple:
  • Contribuint a fer més visible la seva presència. Per a les persones nouvingudes, per exemple, una creu dalt d'un campanar vol dir un lloc on pots anar a viure la teva fe o a demanar suport. Els moviments, però, són invisibles. 
  • Vist el caire preconciliar que van prenent molts capellans ordenats fa poc i vist que, tot i que es parli molt del Concili i del camí sinodal, el codi de dret canònic és el que és, és probable que en un futur no gaire llunyà, les parròquies no siguin gaire obertes als moviments o es manifestin clarament tancades sobre si mateixes i hostils al món que ens envolta. Justament el contrari del que prediquem els moviments, que sempre intentem ser a la frontera.
  • Fer visibles els moviments passa per vetllar la comunicació, però passa també per treballar seriosament el que avui és el gran lloc d'intercanvi, àgora i mercat: internet. Internet (un canal de la xarxa que sigui més convenient) pot facilitar posar damunt la taula la situació tan i tan precària de molts treballadors, sensibilitzar sobre el tema, i pot facilitar també el contacte amb persones que mai no s'adreçarien a una parròquia, o que potser es troben soles i penjades i no se senten acollides a cap comunitat cristiana. Això mateix és el que per a mi va donar sentit ja fa molts i molts anys a l'extingit Fòrum Vida i Evangeli: un espai de trobada que era un oasi per a molta gent que se sentia molt allunyada de la seva parròquia. Jo veig Internet com un arbre on es poden ajocar molts ocells. I el mateix he vist per exemple al Miracle: un espai de silenci i natura, capaç d'acollir moltes inquietuds.
  • Els moviments aporten avui una experiència laical i sinodal molt superior a la mitjana eclesial, perquè ens hem hagut d'espabilar molt. I això és un actiu.
  • I encara hi afegiria que el papa Francesc, amb les seves encícliques, ha posat damunt la taula molta de la feina que els moviments -i no només els moviments, és clar- ja fa molt de temps que fan. I no sé si hem aprofitat prou aquesta circumstància. Per a molta gent, Fratelli tutti és una novetat agosarada, per a nosaltres és una experiència provada. Faríem bé, no tant d'estudiar-la nosaltres, sinó de convertir-la en un pont, que és el mateix que ens deia l'altre dia l'arquebisbe de Tànger, Cristóbal López: hem de ser ponts i no murs.
Potser aquestes cabòries són una fugida cap endavant, però jo no em puc treure del cap allò que l'encara Bergoglio deia a a gent de Càritas de Buenos Aires: m'estimo més una Església accidentada que no pas una Església emmalaltida. Els de la Pastoral Obrera de Sant Feliu vam dir que hi continuaríem pensant, després del ritu fundacional de crear un grup de whatsapp. I vam quedar per un altre dia.
Encara uns dies més tard, un amic em comentava que se li havia acudit fer un treball amb un grup de dones llatinoamericanes d'una parròquia, però que el rector li havia comentat que els moviments estàvem molt ideologitzats i que algunes d'aquestes dones venien fugint dels règims de Veneçuela i Nicaragua i estaven molt escaldades amb segons quins discursos de l'esquerra. Amb el meu amic vam concloure que la nostra feina més aviat era oferir a les dones un espai d'acollida i d'escolta mútua, un lloc que ajudés a veure Déu en la seva dura vida i a viure els valors de l'Evangeli. No es tracta pas de ser al costat de la gent només perquè prengui les mateixes decisions que nosaltres, sinó de contribuir que puguin ser elles mateixes i decidir què volen fer a la vida.
Escriure això m'ajuda a pensar-hi, però ara mateix m'agradaria tenir camins clars, i m'inquieta prendre el matxet per buscar sortides. Però és el que toca, oi?

Comentaris