A casa ja fa un bon grapat d’anys que convivim amb una persona amb discapacitat intel·lectual. És germà del meu marit i una persona encantadora i molt sociable, que lamentablement pateix una malaltia degenerativa que està afectant greument la seva forma de relacionar-se amb els altres.
En Josep i jo, que ja tenim una edat i estem tots dos jubilats, fa temps que hem iniciat els tràmits perquè en Jordi, més jove que nosaltres, pugui anar a viure en una llar residencial. I tot plegat ens ha fet adonar de la crua realitat: l’abandó institucional, sobretot per part de la Generalitat, de les persones en la seva situació.
Per començar, només demanar visita als serveis de la Generalitat per obtenir el vistiplau per demanar una plaça en residència i per valorar quina mena de servei necessita, ja ha estat una odissea. El temps transcorregut entre la sol·licitud i l’entrevista ha estat de més d’un any mig. La mitjana són dos anys, habitualment, em diu la treballadora social del taller ocupacional on va en Jordi. Sí, sí, ho heu llegit bé: dos anys per fer-li una entrevista!
La valoració, això sí, un cop feta l’entrevista, va arribar aviat, amb l’afegitó del comentari que la llista d’espera pot trigar perfectament cinc anys.
En Jordi va a un taller d’una fundació que depèn del Consell Comarcal i que atén persones de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent de Llobregat. En cap d’aquestes poblacions no hi ha cap equipament residencial.
Això significa que un veí o veïna amb discapacitat, que pot moure’s perfectament en un entorn que li resulta familiar, es veu tot d’una traslladat lluny de casa, i ha de canviar forçosament no només de llar, sinó també de taller i d’activitats de lleure. Perd tots els referents simultàniament.
A això cal afegir-hi que sovint el pas a una llar-residència es produeix, com ens passa a nosaltres, quan ja cal pensar forçosament en una sortida que garanteixi una bona atenció per a la persona amb discapacitat, perquè els seus familiars ja no estan gaire en condicions d’atendre’l. Vol dir que l’interessat ja no és jove, i els seus pares, posem per cas, són considerablement grans. Vaig tenir ocasió de parlar no fa gaire amb una parella, d’uns 80 anys, que viu a Gavà i que ha deixat el seu únic fill a Martorell. Ja no condueixen. Ni hi ha transport públic eficient per visitar el fill. Han optat per pagar algú que els caps de setmana reculli el seu fill i l’acompanyi a veure’ls.
Si a això hi afegeixes que de vegades el deteriorament de la salut del noi o noia fa difícil la convivència per agressivitat o violència, el panorama per a les famílies és desolador, perquè ningú si no és la família, no es fa càrrec del malalt: només es compta amb la medicació.
En el nostre cas, el 2014 tots els ajuntaments dels cinc municipis implicats van signar una moció conjunta demanant que la Generalitat desenvolupés els recursos necessaris, però no van aconseguir ni tan sols que la Generalitat els aportés dades sobre els ciutadans d’aquests municipis en llista d’espera. D’això se’n diu transparència.
(Publicat a Foc Nou i a L'Agulla)
Comentaris