Deu ser que em faig
gran o que ja he perdut definitivament tota aspiració revolucionària i m’he
tornat d’allò més pragmàtic. Reconec que cada cop em fatiga més la política
institucional i que veig la dificultat en la meva pròpia vida de lligar
coherentment allò que penso amb allò que dic i amb allò que faig. He
desenvolupat uns anticossos considerables respecte a algunes retòriques i observo
també la meva perplexitat davant situacions com la guerra d’Ucraïna. Voldria
ser pacifista, per exemple, però sense ser tan ingènua com per pensar que el
pacifisme no té un elevat cost també en vides, sobretot en la vida d’altres
persones que ni tan sols coneixeré mai. Cada cop tinc menys respostes i més preguntes.
Per això valoro els
petits avenços, tot i que observo amb estupor com algunes organitzacions
polítiques es permeten tirar a l’aigüera les petites o grans millores
aconseguides. Sospito que al darrere hi ha la mesquinesa estratègica pròpia de
la lluita pel poder, una mesquinesa que acaba traduint-se en desafecció a la política per part de moltes persones.
No puc entendre,
per exemple, que la recent reforma laboral no hagi estat reconeguda com un
avenç. Un avenç petit, sens dubte, i clarament insuficient. Però un avenç: jo
en valoro especialment el consens (costa
molt el diàleg social i molt poc de torpedinar-lo!), l’oportunitat de reprendre
la negociació col·lectiva dels convenis per part de tots els sindicats, una negociació fins ara capada per la reforma del PP; la reducció
de la temporalitat en els contractes i l’increment del Salari Mínim
Interprofessional. Que cal molt més? No en tinc cap dubte. No cal ser
triomfalista ni perdre el sentit crític, cal prendre-s’ho com un punt de
partida i no d’arribada. Ho penso així justament perquè he estat sindicalista,
i sé que mai no aconsegueixes el que voldries sinó allò que és possible d’acord
també el que en dèiem “la correlació de forces”, un concepte passat de moda, segurament, que és ben bé el contrari del deliri de la omnipotència màgica. Amb tot això, a l’aparador
mediàtic, he sentit coses molt excloents, com que UGT i CCOO no som sindicats
prou catalans (?). Que tots dos sindicats tenen moltes coses a millorar, no ho
dubto, però que són catalans i representatius d’una àmplia majoria d’entre les
persones sindicades a Catalunya, tampoc. Discutir la reforma laboral des d’un punt de vista
purament teòric i tacticista és un flac favor als col·lectius més vulnerables,
que en la votació de la reforma van córrer el risc de perdre millores que per a
qui viu la precarietat total són importants. En aquest sentit, us convido a prendre part en la “webinar”
organitzada per la CEE sobre l’impacte de la reforma laboral en els col·lectius
vulnerables, que correrà a càrrec d’Eduardo Rojo Torrecilla, catedràtic de dret
laboral i persona ben coneguda al Baix Llobregat i molt pròxim a l’estimat Joan
N. García Nieto. Serà el 30 de març a les 19 h. i us hi podreu inscriure aquí.
L’altre tema que no he aconseguit entendre és el del Pacte pel Clima de Viladecans. He format part de la taula d’emergència climàtica, junt amb alguns representants de partits, alguns tècnics i unes quantes entitats, a banda d’un grup de joves reclutats en els instituts, que han fet una molt bona feina. Entre tots hem elaborat el pacte. Un pacte que corre el risc de convertir-se en un maquillatge del no-fer-res, és a dir que ningú no se’l prengui seriosament. Òbviament necessita dues coses que costen molt: una sincera voluntat política que s’ha de traduir en la dedicació dels recursos necessaris, i la disposició per part dels veïns de la ciutat per tal de canviar hàbits. Si ens costa perdre pes, més ens costarà deixar el cotxe a casa, reduir plàstics, alimentar-nos d’una altra manera, consumir menys, etc.
Dues intervencions polítiques, però, m’han semblat
molt desafortunades. L’una, la d’un regidor del govern (PSC) que el primer dia
ja va qüestionar el sentit d’un pacte per al clima, deixant clar que potser no
serviria per a gaire. Segurament perquè qui el promovia no era exactament de la
mateixa corda que ell i calia marcar distàncies. L’altre, més trist, és que ERC
s’abstingués a l’hora de donar-hi suport, argumentant la hipocresia del govern
municipal (en això, amb matisacions, podria estar-hi d’acord, però al contrari d’ERC
jo penso que cal agafar-se al pacte per forçar-lo a fer-se realitat i no pas
llençar-lo a la paperera) i la manca de propostes realment agosarades, cosa que em va sorprendre enormement, perquè
aquestes tals propostes no van ser ni presentades ni discutides a la taula.
Crec que no és honest inhibir-se durant tot un any, per després desplegar l’artilleria
en contra del projecte.
En fi. La
precarietat i la vulnerabilitat que viuen moltes persones i l’emergència
climàtica crec que mereixen un esforç per a la unitat i que el limitat abast de
les mesures que s’aproven tampoc no impedeixen continuar apujant el llistó.
Comentaris