L’Esperança, una amiga monja, fa molts dies que em va demanar, posades totes dues en mode sinodal, que reflexionés sobre el lligam entre la vida contemplativa i la vida d’acció a l’estil de moviments com l’ACO. Ella em deia ¿com hem de canviar els monestirs per estrènyer aquest lligam?
El repte em va agradar. De fet l’Esperança prové de la JOC i té una bona experiència de compromís sindical i polític, per tant sap bé de què parla. Fer-se monja no ha significat pas renegar d’això, sinó aportar-hi una altra dimensió, encara que en el dia a dia en sembli allunyada. Jo de fet em vaig fer conscient d’aquesta connexió profunda entre l’acció i la contemplació, a la Casa del Miracle, en conèixer en Ramon, també monjo i amic.
Amb tot, no se m’acudeixen gaire coses a canviar en la vida monàstica, si més no en la vida monàstica d’aquests dos personatges: tots dos mantenen portes obertes i sense prejudicis a gent de tota mena; tots dos ofereixen espais autèntics a partir del que són, no a partir d’una ideologia o d’una moda o d’un desig de “pescar” ningú. El que són vol dir amb molta senzillesa, amb limitacions, inquietuds i interrogants, com tothom. Vol dir no tenir resposta per tot, no enganyar-se, i tanmateix viure confiadament. Jo crec que aquesta manca de postureig és el que facilita i fa aflorar aquesta unitat: ells resen, jo no gaire. Ells viuen immersos en la contemplació i en la natura, jo vaig de bòlid (bé, sospito que ells Déu n’hi do: ser contemplatiu no és sinònim d’inactivitat, precisament). Ells es mouen en litúrgies, llenguatges i lectures complicades per a una majoria de mortals i jo en lloc de salms miro vídeos del youtube, però a mi aquestes diferències no em fan cap nosa. Més aviat al contrari, em miro amb simpatia aquestes litúrgies perquè les associo no pas a la norma sinó a l’amistat i a l’acollida, buscant l’equilibri entre allò profund que aporten i allò que clarament ja ha perdut sentit. Però no és tan fàcil com sembla distingir una cosa de l’altra. Corres el risc de llençar la criatura amb els bolquers.
Potser les paraules clau són l’acollida i la confiança. I també el silenci i la natura (brutal la del Miracle, casolana la de l’hort de les monges). I també per part meva la convicció creixent que el compromís social és molt important però també té les seves limitacions. Amb el temps he anat veient que la transformació de debò no la condueixo pas jo, ni tan sols en puc veure els fruits.
Ara que estic fent aquest servei de coordinació en la Pastoral Obrera de Catalunya, m’admira la militància de la nostra gent, alguna certament molt i molt compromesa en tota mena d’associacions. Només cal que escolteu el programa Llevat dins la Pasta, que promovem a Ràdio Estel. Hi ha qui viu al bany maria de reunions i manifestacions, jo no sé com poden compaginar la vida laboral, la del compromís i la familiar, però ho fan. Amb tot, com en el cas dels monjos, jo crec que la paraules claus continuen sent l’acollida i l’autenticitat. L’eficàcia i l’assoliment dels objectius queden en segon terme. I les paraules, també. A mi ja no m’omple la radicalitat dels mots, sinó l’intent, molt més gris, de pensar, fer i actuar de forma una mica més integrada, cosa que estic lluny d’assolir.
En aquest sentit, també la revisió de vida aporta punts de connexió. Potser dins la Pastoral Obrera es valora molt que la revisió de vida (allò del veure, jutjar i actuar) porta a l’acció i per tant al compromís transformador. A mi m’ajuda constatar que també porta a la contemplació: a mirar la realitat i sobretot les persones que ens envolten amb les ulleres de Déu, a acceptar amb bon humor (quan es pot) les pròpies limitacions, a viure la gratuïtat i la llibertat de saber que no ets imprescindible.
Els militants tenim la temptació de voler fer-ho tot i de fer passar l’eficàcia i la pressa (i en el fons els nostres interessos, i no només els personals) d’una forma una mica despietada o arrogant; els monjos poden sentir-se temptats de convertir-se en els més savis intel·lectualment del mundo mundial per prestigiar la seva organització. En el fons del fons uns i altres només ens podem reconèixer en l’acollida mútua i en l’estimació sincera. Perquè som u en l’U.
(A punt de sortir publicat a L'Agulla)
Comentaris