Avui s'ha aprovat, no pas per unanimitat (ERC s'ha abstingut) el Pacte pel Clima a Viladecans. Quatre representants de les dues taules, d'adults i de joves, que hi hem estat treballant hem tingut l'oportunitat d'intervenir en el ple. Aquí teniu la intervenció de l'Albert Ruiz (president de la Coordinadora d'entitats "El Mamut de Viladecans") i meva, en representació del Viladecans Punt de Trobada. Hem aconseguit, entre tots dos, no sobrepassar els deu minuts. Té mèrit!
Treballar per al bé comú no està gaire de moda, com tampoc no ho està el
consens. D’una banda perquè vivim en una societat molt individualista en què
fer espai en les nostres vides per als altres és percebut com una renúncia als
nostres drets, i de l’altra perquè vivim en una mena de competició permanent on,
sobretot en el món de la política, sovint els partits i els mitjans de
comunicació posen l’accent més en allò que ens separa que no pas en allò que
ens uneix. També pesa en l’ambient l’anhel de total autonomia els uns dels
altres i el convenciment que, amb l’ajut de la ciència, podrem fer front a
qualsevol cosa.
L’emergència climàtica, per contra, ens posa davant l’evidència que tots
som en un únic vaixell, el nostre Titànic. Un únic vaixell, per més que
contingui tant espaioses cabines de luxe per a una selecta minoria, com racons
on s’amuntega la major part de gent, molta de la qual, per no tenir, no té ni
drets reconeguts. Un Titànic que va veient com emergeixen esculls cada vegada
més difícils de franquejar i com es van creant tempestes en l’horitzó. Unes tempestes
que potser ofegaran primer els passatgers de baix de tot, però davant les quals
ja no serviran els bots salvavides de primera classe, que tampoc no trobaran
cap refugi on acollir-se.
En aquest context, no hi ha dubte que és una molt bona cosa crear un pacte
de ciutat: és posar el bé comú, el nostre i sobretot els dels nostres fills,
per davant de tot. És un bon exercici de reconeixement mutu, de cooperació, de
treball amb un objectiu comú.
Hi ha uns quants reptes que hem d’afrontar:
- la diferent percepció tant de la dimensió de la tragèdia (els negacionistes sobre qualsevol qüestió persisteixen, ho veiem en molts àmbits de la vida quotidiana) com de les mesures que cal prendre (hi ha qui pensa que la ciència acabarà resolent per si sola tots els problemes);
- la indiferència davant el fet que els primers (cronològicament) que pateixen les conseqüències del canvi climàtic són els més vulnerables i encara de països llunyans, com si allò que veiem per la televisió fos un programa més de qualsevol plataforma, con si no hi hagués cap patiment al darrere, i com no tingués cap connexió amb la nostra manera de viure;
- la dificultat de canviar els nostres hàbits de transport, de consum i d’alimentació, en un context a més d’una gran desigualtat social i d’una crisi econòmica que colpeja treballadors i petites empreses;
- el risc de deixar-nos portar pel desànim. Algú, el primer dia de reunió de la taula d’emergència, deia que els reptes són tan grans que nosaltres sols no podem fer gran cosa per revertir el canvi climàtic. Els reptes són grans i són universals, però sense nosaltres, viladecanencs i viladecanenques, tampoc no serà possible aquest gran canvi que desitgem. Cadascun dels veïns d’aquesta ciutat és imprescindible, com ho és qualsevol persona que visqui avui en el planeta terra;
- la proposta del Pacte per al Clima ha estat elaborada per un grup reduït de tècnics, membres d’entitats diverses, estudiants i responsables polítics. Segurament que les seves propostes semblaran massa agosarades per a uns, massa poc per als altres. O senzillament poc encertades o inútils; però el Pacte per al Clima és un punt de sortida, no pas d’arribada, on el marge d’actuació dependrà sobretot de l’esforç i mitjans que cadascú, persones, institucions, comerços, empreses i entitats, estiguem disposats a abocar-hi.
- Som creatius, valents, sensibles, imaginatius i solidaris. Potser som també moltes altres coses, però aquestes capacitats les tenim i històricament ens han servit, especialment aquí, al Baix Llobregat, per abordar crisis importants: com la consolidació del delta per al desenvolupament d’una agricultura potent; com una guerra civil i una inacabable i cruenta dictadura; com les conseqüències de la industrialització i l’explotació dels treballadors, i com ara les pandèmies de la Covid, però també del masclisme i de la discriminació de molts nouvinguts. Sempre hem donat resposta als reptes, i ho hem fet, no pas des d’un gran poder, sinó des de la ciutadania, per pobra que fos i per pocs recursos amb què comptés. Amb autenticitat, i sense maquillatge.
- Les causes del canvi climàtic són també les causes
de la creixent desigualtat social i marginació: consisteixen a posar el guany econòmic d’uns
quants per damunt del bé de tots. Si som capaços d’actuar amb coherència,
potser aconseguirem revertir una cosa tant o més perniciosa que el canvi
climàtic: la injustícia social.
- Treballem per la pau. Revertir el canvi climàtic és una opció per la
vida -i vida de qualitat- per a tothom sense exclusions. Cal treballar perquè
els recursos del planeta es distribueixin equitativament i perquè els
conflictes es resolguin de forma pacífica. La fabricació i distribució d’armes
i l’enfrontament bèl·lic no porten a res més que a la mort. No dubtem del desig
dels veïnes i veïnes de la ciutat per enfortir la democràtica, la participació
i la pau
- Saber-nos dependents els uns dels altres no és una feblesa, sinó el principi
realitat. Diu Juan Luis Arsuaga que una de les coses que ens vinculen amb les
restes humanes trobades a Atapuerca és la constatació que els nostres tan
remots avantpassats eren capaços de tenir cura amorosament dels seus membres malalts
i discapacitats i que aquesta capacitat no els va afeblir com a grup, sinó que
els va enfortir.
- La diversitat de persones, creences, idees, tradicions, formes
de vida, de la nostra ciutat és un bé preuat, com ho és la biodiversitat:
suggerent, dinàmica, qüestionadora, creativa. Aprofitem-la.
- Comptem amb els joves. Uns joves a qui certament fem el possible com a
ciutat perquè gaudeixin d’una bona formació, però a qui faríem bé a més a més
de fer espai perquè tinguin una feina digna, l’accés a un habitatge assequible,
la possibilitat d’un associacionisme no exposat als vaivens de la precarietat
d’horaris i perspectives. No es tracta de mantenir-los en el confort del consum
i en una adolescència perpètua, sinó de facilitar que siguin ciutadans amb tots
els drets i deures i amb un món com el que els més grans hem trobat: un món ple
de bellesa i de recursos per a la vida de tots.
Albert Ruiz, president de la Coordinadora
d’Entitats El Mamut de Viladecans
Mercè Solé, secretària de l’entitat Viladecans
Punt de Trobada
Viladecans, 24 de febrer de 2022
Comentaris