Deu fer més de 30 anys que soc a l’ACO, un moviment de treballadors cristians que fem revisió de vida en petits grups que es coordinen entre si. Molts de nosaltres hi hem arribat provinents de la JOBAC o de la JOC o de moviments de joves. Altres s’hi han incorporat des de parròquies o des de l’amistat i el contacte amb els militants. De fet, d’això es tracta, l’ACO té com a objectiu transmetre l’Evangeli en el nostre entorn i per tant forma part del nostre tarannà convidar a prendre part en la nostra activitat com a moviment a companys, veïns i amics. Ser una Església “en sortida”, que es mou en la perifèria existencial, en termes del papa Francesc, comporta una vivència fantàstica de la frescor de l’Evangeli però cal tenir present que moltes d’aquestes noves incorporacions provenen de sectors molt crítics amb l’Església o que han patit indiferència o incomprensió en el seu entorn parroquial. Per tant sovint a l’entorn acollidor del grup s’hi contraposa l’entorn percebut com a hostil de la parròquia. De fet molts militants de l’ACO són membres actius a moltes comunitats cristianes: en l’equip de litúrgia, en l’atenció als infants, en la catequesi o en el consell parroquial o arxiprestat. Però per a molts d’altres viure els sagraments és una dificultat que cal abordar amb pedagogia i formació. L’ACO, amb bon criteri i com molts d’altres moviments, no ha pretès mai erigir-se en una Església paral·lela, sinó fer de pont.
En aquest context, és un repte viure i transmetre que l’Eucaristia és l’eix
de la nostra vida cristiana i que aplega tots els homes i dones batejats, de
totes les parròquies, moviments; d’esquerres o de dretes; rics i pobres; amb
una litúrgia empolsegada o amb una litúrgia viva. Perquè hi som tots i totes,
encapçalades per Jesús viu. Viure l’Eucaristia en el si del moviment permet
viure-la amb alegria i profunditat i és una bona eina mistagògica que facilita
la participació en d’altres celebracions.
Per això visc amb tristesa la constatació que cada cop és més difícil, a
les nostres trobades, poder celebrar l’Eucaristia. Els nostres consiliaris
preveres tenen múltiples compromisos parroquials i no es poden desdoblar ni
aconseguir reforços a la parròquia per poder marxar. Ni tan sols el consiliari
general. Ens ho plantejàvem l’altre dia bo i preparant una trobada important de
responsables del moviment: alternatives? 1. Fer una celebració de la Paraula,
amb la qual cosa seguim bé el lligam entre allò que hem viscut i treballat el
cap de setmana, però això no és l’Eucaristia. 2. Assistir conjuntament a una
missa de l’entorn, cosa que dissocia l’Eucaristia de la nostra assemblea,
reunida en un moment important i 3. Buscar algú que vingui a presidir
l’Eucaristia, però que difícilment haurà seguit el treball previ i que reforça
la idea, crec que molt reduccionista, que la presència de Jesús en l’Eucaristia
no és tant que estiguem tots reunits al seu voltant escoltant la seva Paraula i
disposats a compartir la seva vida, sinó que algú pronunciï unes paraules
determinades i converteixi el pa i el vi en el seu cos i la seva sang.
Hi ha qui dirà, segur, que nosaltres no hem fet l’esforç d’aportar
candidats a l’orde ministerial. Potser és veritat, però a mi tampoc no m’hi
voldrien. ¿No serà que convindria anar caminant cap a un canvi de model en el
presbiterat que faciliti que quan estem reunits en el seu nom puguem celebrar
l’Eucaristia?
Comentaris