Jo vaig créixer fent-me propi allò de “Entre cristianisme y revolución no hay contradicción”, que a mi em recorda la revolució sandinista a Nicaragua (ai!) però que no sé ben bé d’on va sortir.
I és que jo la
contradicció no l’he vista mai. Per diversos motius: perquè de fet no hi ha res
més revolucionari que l’Evangeli de Jesús, per més que l’Església sempre hagi
fet simultàniament la doble i ambigua tasca de conservar-lo i difondre’l, i de
trair-lo contínuament. I quan dic l’Església no em refereixo únicament a la
jerarquia eclesiàstica, sinó també a tots i totes les batejades. D’alguna forma
tots, totes, en som corresponsables.
Jo no provinc d’una
família cristiana per convicció, sinó cristiana per l’obligació del
nacionalcatolicisme i per tant fins que no vaig tenir 21 anys no vaig descobrir
que volia viure l’Evangeli. Era més aviat esquerranosa (a casa ho érem tots) i
curiosament la meva entrada a un moviment de joves cristians que es deia Jobac
va facilitar-me, a banda del contacte amb l’espiritualitat cristiana, el sentit
de compromís social i la formació necessària per fer-lo realitat a la meva
vida.
Ja ha plogut
força i no sé si he aconseguit viure amb coherència tot plegat. L’Església ha
perdut molt i molt prestigi, i amb raó, i la seva davallada potser no és una
mala cosa, perquè obliga a buscar l’essencial i a canviar moltes coses. L’adveniment
del papa Francesc ha estat com una mena de miracle: per la seva senzillesa,
visió de la justícia, capacitat de comunicació, preocupació pels problemes
universals, obertura intel·lectual i proximitat als més febles. Acabar amb el
clericalisme, tractar amb justícia les dones, allunyar-se del poder, viure amb
senzillesa... Hi ha molta feina a fer, que dubto que el papa pugui enllestir
directament, però anima i obre camí.
Al món comunista,
durant aquests anys, tampoc no és que li hagi anat gaire bé. També està
desprestigiat, però jo continuo connectant-hi, per més que avui el panorama
polític és tan embolicat que es fa difícil ser-hi. Allò del “programa,
programa, programa” ha passat a la història i, malgrat tots els maquillatges,
la renovació esperada de la política continua posant l’accent en les llistes. I
l’ambient general és de polarització i de sectarisme, a l’esquerra i a la
dreta. El meu referent mai no ha estat Stalin, sinó la gent del PSUC que he
conegut, igual com eclesialment no ha estat mai Joan Pau II sinó més aviat el
bisbe Romero o el jesuïta Arrupe. La Yolanda Díaz em sembla una dona sàvia,
capaç de dialogar i de treure el millor de la gent, amb capacitat d’arribar a
acords de millora i amb un llenguatge que no desqualifica ningú.
Amb tot això, ja
us podeu imaginar que ha estat per a mi un regal la trobada entre Yolanda Díaz
i el papa Francesc. Dos personatges lliures, buscadors del diàleg, preocupats
pels més febles i sense por a enfangar-se per la justícia i la pau. La “cimera
comunista”, diuen els carques. Doncs sí, n’estic orgullosa. També hi ha qui,
molt crític amb la qüestió religiosa i especialment amb la cristiana, s’esquinça
els vestits (al més pur estil farisaic,
deixeu-me dir) i és poc conscient que la bona espiritualitat, a totes les
religions, és la que porta a la compassió i la que manté, en moments d’adversitat,
la gent en compromisos no gens fàcils: treballar amb els més pobres, fer
política sense corrompre’s, comprometre’s al sindicat, buscar el bé comú, veure
en l’adversari un fill o filla de Déu. Res que no es pugui fer, és clar, també
des de la laïcitat, però crec que ens hem d’alegrar de convergir en el mateix objectiu
i de mantenir-nos-hi, sumant i no pas dividint. Amb respecte mutu.
Gràcies, Yolanda.
Gràcies, Bergoglio.
Comentaris