Vaig escriure aquest article per a Catalunya Cristiana sobre la festa de la Sagrada Família, que sol celebrar-se el diumenge entre Nadal i Cap d'Any i que aquest any s'ha menjat amb patates el pobre Esteve, primer màrtir. Avui a la meva parròquia en lloc de triar les lectures que comento a l'article han optat voluntàriament per llegir-ne unes altres amb menys contingut teològic, jo crec, entre les quals hi havia aquell text de la carta als Colossencs de Pau: "Dones, cal que sigueu submises al marit en el Senyor", que ben bé s'haguessin pogut estalviar. M'ha sabut molt de greu. Temo aquesta celebració litúrgica perquè sol convertir-se en una lloança idealitzada de la família nuclear i molt, molt patriarcal. Avui almenys s'han recordat en el sermó de l'existència d'altra mena de famílies. Sempre em fa mal aquesta exaltació d'un tipus de família basada en la desigualtat dels seus membres adults, quan de fet la "sagrada família" justament per fidelitat a Déu i a si mateixos van estripar totes les convencions.
Esteve, el primer dels màrtirs, enguany cedeix el seu lloc a la festa de la Sagrada Família, que se celebra el diumenge entre Nadal i Cap d’Any. Quan no hi ha cap diumenge entremig se celebra el 30 de desembre.
De fet quan sento “Sagrada Família” em ve al cap una família nuclear, a l’estil d’un pessebre nadalenc, ben avinguda i amb vincles interns sòlids. No dec ser l’única a qui li passa, perquè hi ha qui aprofita aquesta festa per promoure un model de família tradicional que cada cop és menys habitual en el nostre entorn. Però si escoltem amb atenció les lectures, ens adonarem que la Festa en realitat no es refereix tant a la relació de Jesús amb Maria i Josep, com a la relació filial de Jesús i de tots nosaltres amb Déu Pare. Un Déu que tant el salm com la primera lectura i l’evangeli, situen en el temple i situen també en el mig del nostre cor.
Per això, perquè Déu ocupa un lloc central a la seva vida, Anna, tinguda per estèril, ofereix a Déu Samuel, fill de la pregària que ardentment adreçà al Senyor. I d’aquest oferiment en sortirà un profeta. I en surt també un càntic, que avui no llegim i que és clar precedent del Magníficat de Maria. Hi ha una clara analogia, doncs, entre Anna i Maria, dues dones que han concebut per l’amor de Déu.
El temple, doncs, el lloc de Déu, és lloc de felicitat, és lloc d’escolta i de lloança, és lloc de pregària sincera i de confiança, ens diu el salm. I, en el text de Lluc, és el lloc on Jesús pren consciència de la seva filiació. Allò que en els episodis del naixement expressen els àngels, els pastors i els mags, aquí ho expressa Jesús. I aquesta expressió genera estranyesa. D’una banda la institució del temple (els mestres de la Llei), com tota institució es remou i s’incomoda davant les qüestions que planteja Jesús. I de l’altra banda els pares -Maria- s’admiren i callen davant del Misteri. Després tot torna a la normalitat, l’infant fa d’infant, la vida de Natzaret continua.
Joan, en la seva carta, fa extensiva aquesta relació filial entre Déu i Jesús a tots nosaltres. Som fills de Déu, encara que el món no ho sàpiga reconèixer. I aquesta filiació porta a la confiança i a l’estimació. És aquest amor mutu el tret que ens identifica com a fills del Pare.
Comentaris