Li venia de lluny. Quan va anunciar la seva arribada, els seus pares van ser expulsats, no pas del Paradís, sinó de la petita habitació que ocupaven com a rellogats. I van anar a viure a una cova inhòspita, plena de fossats i de grans monstres amb moltes rodes que entraven i sortien contínuament. Les rates se’ls van menjar la memòria. I fins molts anys després no es van recuperar les imatges de l’amor. Els annals expliquen que van trobar la noia que no es relaxava mai dins d’una gran olla de cigrons. Rodona, contenta i satisfeta, va créixer menjant cigrons entre rodes.
Fins que els pares van trobar un palau. Palau petit, modest, temporalment sense aigua ni llum, però un palau. La noia que no es relaxava ajudava a pujar sis pisos les galledes d’aigua, omplia de carbó la cuina econòmica. I continuava menjant cigrons.
L’escorxador la va cridar. Un escorxador màgic, on t’ensenyaven de lletra i aviat, molt aviat, els llibres van fer la seva entrada. A la noia que no es relaxava mai li encantava acompanyar la seva mare al mercat i comprar el tebeo, i la col·lecció Bruguera amb dibuixos. I llegir el Cavall Fort i aprendre català. I anar a aquella escola que ja no era un escorxador, sinó un castell immens, amb una font i molta heura. Va descobrir allà que l’univers era format també per llenties, i no només per cigrons. I un bon berenar. Decididament la nena que no es relaxava mai menjava massa.
I va anar a l’institut, amb l’esperit de Torres de Mallory, i ben aviat, als 12 anys, va començar a treballar. La vida es va capgirar: escombrar, desar, organitzar, escoltar les clientes, fer els comptes, tenir cura de les criatures petites dels amos, anar al majorista, tornar carregada. El món es va eixamplar de cop. Hi havia vida, i molta, més enllà de llibres i instituts. A casa de la noia que no es relaxava mai van comprar un tocadiscs. I algú va regalar discos: Schubert i altres van fer una entrada solemne, junt amb les audicions per als escolars de Joventuts Musicals. Diuen els mateixos annals d’abans, que una vegada es va empenyorar un sifó per anar a un concert. És possible que sigui veritat.
La música va envair l’espai i aviat va caldre triar: treballar, segur, i estudiar, què? Treball i estudi, i moviment de joves, i vida sindical. Calia no relaxar-se per arribar a tot. Una noia treballadora val més que tot l’or del món, diuen. I aquest va ser el seu lema durant anys.
La noia que no es relaxava mai pensava que podia fer-ho tot i s’estressava. Però va vèncer la mandra mentre continuava menjant. I va conèixer el seu xicot i es va extasiar i van viure plegats. I van trobar un espai màgic i enorme, en terra estranya, i un nou acompanyant a la vida, amb necessitats especials i una mica pesat.
Però els anys no passaven en va. La noia que no es relaxava mai de tant en tant ensopegava i no podia amb tot. I va decidir un bon dia que ja en tenia prou de treballar. I es va jubilar. I aleshores, com mai, va començar a florir-li l’agenda. Va tractar de gestionar, de negociar, de prescindir, però va ser una tasca inútil: Mai més no es va poder relaxar i mai no va deixar de menjar. Decididament no va néixer per al “menjar poc i pair bé. I no es va morir perquè no va tenir temps de fer-ho. Alguns l’han vista corrent afeixugada sota una enorme agenda... Però sembla rodona... i prou contenta.
(Des del Miracle, treballant El Senyor dels Anells, fent d'hostatgera, fent fotografies, acabant el Punt de Trobada i preparant una xerrada...)
Comentaris