El silenci i la revisió de vida

 


Reconec que sempre havia desconfiat molt del silenci. Em semblava una cosa ben estranya,  com una mena de moda desconnectada de tot i sobretot desconnectada d’allò que em semblava primordial per viure l’Evangeli, venint com venia de la pastoral obrera i de la transició política: el compromís social, l’atenció a les persones, la lluita per fer del món un espai d’acollida i de justícia. Com si el silenci hi estigués renyit.

No va ser fins que en Ramon Companyó, un amic del meu grup de revisió de vida que en morir ens va regalar a tots el llibre Biografia del silenci de Pablo d’Ors, que no em vaig adonar que certament tenia molta set de silenci. Potser perquè moltes paraules havien perdut sentit a força de ser utilitzades, i més en l’actual context. Potser perquè la pregària cristiana i la litúrgia en general són atapeïdes de paraules, a les quals sovint els militants cristians ens afanyem a afegir-ne encara més, com si en tinguéssim poques, per reblar una participació en la litúrgia que percebem com a escassa. Potser perquè cada cop poso més límits a la raó i em deixo portar més pel gaudi de l’art i dels sentits. Potser també perquè visc en una dispersió total, com si m’esqueixessin mil demandes,  mil propostes... O potser també perquè cada dia em faig una mica més conscient que enfilo el camí de la vellesa i que la meva pretesa revolució per endreçar el món, en el millor dels casos obté un fruit molt allunyat de l’èxit que jo imaginava. No per això deixa de ser fruit ni és menys valuós. Més aviat és do gratuït que jo, malgrat el meu esforç inicial, no puc controlar, perquè de fet no depèn només de mi, sinó que depèn dels altres i de l’Altre. I tampoc per això la lluita per fer un món menys hostil deixa de tenir sentit. Ben al contrari. Capbussar-se en la realitat, complexa com és, amb pretensions de millorar-la i amb les mans buides, és just i necessari, i un brot d’esperança. Però amb els anys he anat valorant més el ser que no pas el fer.

Sobre tot plegat se m’acudeixen un parell de qüestions. La primera és que el silenci i el viure el present ajuda a escoltar millor, a captar la pulsió de les persones que tenim al voltant, a connectar amb la natura, i a deixar-se tocar per la Paraula de Déu. I justament té això en comú amb la revisió de vida, sobretot quan no posem tant l’accent en una presa de decisions immediata, sinó que deixem fluir l’evangeli sense presses pel mig de la vida i som capaços de reconèixer-nos comunitat en la qual Jesús es fa present. La revisió de vida té una dimensió profundament contemplativa i és per això que em sembla transformadora i connectada amb el silenci i amb la pregària de la gent que viu en el silenci. A la revisió de vida no tractem, però, de l’eficàcia o oportunitat de la nostra acció, sinó de com hi vivim l’Evangeli i de com ens desempalleguem, entre d’altres, de les eternes temptacions de prestigi, de poder o de riquesa.

Encara hi afegiria que el silenci aporta una vinculació, un espai de comunió si voleu dir-ho així, entre persones que no tenen les mateixes creences o que provenen d’altres tradicions. I també he pogut experimentar en l’estada en monestirs, llocs de silenci, el corrent profund que ens lliga a la pregària dels monjos i monges, tots, totes, anhelant el Regne de Déu. Els uns ens enfanguem en la incertesa del camí. Els altres, quan ens aturem, ens ajuden a veure la perspectiva. És ben bé un signe de comunió.

(Sortirà publicat a Foc Nou)

Comentaris