Reconec que sempre havia desconfiat molt del silenci. Em semblava una cosa
ben estranya, com una mena de moda
desconnectada de tot i sobretot desconnectada d’allò que em semblava primordial
per viure l’Evangeli, venint com venia de la pastoral obrera i de la transició
política: el compromís social, l’atenció a les persones, la lluita per fer del
món un espai d’acollida i de justícia. Com si el silenci hi estigués renyit.
No va ser fins que en Ramon Companyó, un amic del meu grup de revisió de
vida que en morir ens va regalar a tots el llibre Biografia del silenci
de Pablo d’Ors, que no em vaig adonar que certament tenia molta set de silenci.
Potser perquè moltes paraules havien perdut sentit a força de ser utilitzades,
i més en l’actual context. Potser perquè la pregària cristiana i la litúrgia en
general són atapeïdes de paraules, a les quals sovint els militants cristians
ens afanyem a afegir-ne encara més, com si en tinguéssim poques, per reblar una
participació en la litúrgia que percebem com a escassa. Potser perquè cada cop
poso més límits a la raó i em deixo portar més pel gaudi de l’art i dels
sentits. Potser també perquè visc en una dispersió total, com si m’esqueixessin
mil demandes, mil propostes... O potser
també perquè cada dia em faig una mica més conscient que enfilo el camí de la
vellesa i que la meva pretesa revolució per endreçar el món, en el millor dels
casos obté un fruit molt allunyat de l’èxit que jo imaginava. No per això deixa
de ser fruit ni és menys valuós. Més aviat és do gratuït que jo, malgrat el meu
esforç inicial, no puc controlar, perquè de fet no depèn només de mi, sinó que
depèn dels altres i de l’Altre. I tampoc per això la lluita per fer un món
menys hostil deixa de tenir sentit. Ben al contrari. Capbussar-se en la
realitat, complexa com és, amb pretensions de millorar-la i amb les mans
buides, és just i necessari, i un brot d’esperança. Però amb els anys he anat
valorant més el ser que no pas el fer.
Sobre tot plegat se m’acudeixen un parell de qüestions. La primera és que
el silenci i el viure el present ajuda a escoltar millor, a captar la pulsió de
les persones que tenim al voltant, a connectar amb la natura, i a deixar-se
tocar per la Paraula de Déu. I justament té això en comú amb la revisió de
vida, sobretot quan no posem tant l’accent en una presa de decisions immediata,
sinó que deixem fluir l’evangeli sense presses pel mig de la vida i som capaços
de reconèixer-nos comunitat en la qual Jesús es fa present. La revisió de vida
té una dimensió profundament contemplativa i és per això que em sembla
transformadora i connectada amb el silenci i amb la pregària de la gent que viu
en el silenci. A la revisió de vida no tractem, però, de l’eficàcia o oportunitat
de la nostra acció, sinó de com hi vivim l’Evangeli i de com ens desempalleguem,
entre d’altres, de les eternes temptacions de prestigi, de poder o de riquesa.
Encara hi afegiria que el silenci aporta una vinculació, un espai de
comunió si voleu dir-ho així, entre persones que no tenen les mateixes creences
o que provenen d’altres tradicions. I també he pogut experimentar en l’estada en
monestirs, llocs de silenci, el corrent profund que ens lliga a la pregària
dels monjos i monges, tots, totes, anhelant el Regne de Déu. Els uns ens
enfanguem en la incertesa del camí. Els altres, quan ens aturem, ens ajuden a
veure la perspectiva. És ben bé un signe de comunió.
(Sortirà publicat a Foc Nou)
Comentaris