L’iceberg de la litúrgia

 

Com més va, més m’adono que el que vaig sentir dir una vegada al liturgista i arquebisbe Piero Marini és ben veritat: el model d’Església configura la litúrgia. Dit d’una altra manera, cada litúrgia respon a un model d’Església.

M’hi fan pensar les dues recents intervencions del papa Francesc en matèria litúrgica: la prohibició que els capellans diguin missa privada -sols- a les capelles de Sant Pere del Vaticà i la seva recent disposició per limitar a situacions molt excepcionals l’ús del missal anterior a la reforma del Vaticà II.

La primera posa en evidència que l’Eucaristia no és una devoció personal que els capellans pel fet de ser-ho poden administrar segons el seu propi criteri, sinó que adquireix tot el seu ple sentit en l’assemblea de la comunitat. Quan conflueixen diversos cristians -ordenats o no- en un sol espai, són convidats a celebrar una única Eucaristia justament perquè tots som u i Jesús es fa present entre nosaltres, reunits. Poden haver-hi  segurament circumstàncies diverses, és clar, que ho impedeixin, però convertir en hàbit banal el que és excepcional és un greu error molt poc pedagògic per a les comunitats cristianes i que a més a més és viscut com una mena d’estrany privilegi. Perquè a més a més per escoltar Déu tots tenim a l’abast mil formes de pregària tan personalitzades com vulguem d’acord amb la riquesa d’espiritualitats i tarannàs que l’Església ha anat desenvolupant al llarg dels segles. Val la pena, a més, tenir-ho clar perquè el futur que es va dibuixant a les nostres parròquies passarà segurament perquè els dies de cada dia ens apleguem per fer pregàries de moltes menes, mentre que l’Eucaristia -festa gran- serà diumenge.

La segona fa pensar que el fet de recórrer una vegada i una altra a textos i maneres preconciliars, no és un senyal neutre de preferir una expressió que subjectivament sembli més ben trobada o s’escaigui millor a la sensibilitat de cadascú, sinó que posa al damunt de la taula una manera de viure l’Evangeli de Jesús i l’Església molt allunyada de la conciliar. Vull dir que no és una qüestió de forma, sinó segurament de fons: en la manera d’entendre el paper dels batejats i batejades en el món, el significat alliberador de la Bona Nova de Jesús, la sensibilitat envers els petits i els més pobres, la forma de relacionar-se i d’entendre altres espiritualitats i religions, o d’acollir els canvis socials i els reptes de la societat civil.  La litúrgia esdevé allò que es veu, la punta de l’iceberg, d’una Església molt més profunda, que abasta la nostra vida sencera. És per tant ben significativa. Amb tot, estic segura que l’excessiva ideologització de les formes litúrgiques no deu haver ajudat gens a promoure consensos i punts d’encontre eclesials, que segur que n’hi ha o n’hi pot haver, en la forma i en el fons. Tant de bo aprenguem a caminar junts.

(Publicat a Catalunya Cristiana diumenge passat)