Reconec que a mi més aviat m'ha agradat, quan n'he tingut ocasió, fer uns dies d'aturada, a poder ser en silenci, poder contemplar amb calma i tranquil·litat allò que visc, amb els seus clarobscurs i contradiccions, repensar alguns aspectes de la pròpia vida, aprofundir en l'Evangeli, fer pregària, gaudir de la natura i, ep, menjar bé. Sempre des de la perspectiva i la tranquil·litat d'un Déu que ens estima, que transmet esperança i que em convida a contribuir a fer present el Regne de Déu des de la meva petitesa. Vaig començar a la Jobac, a Pedra, en uns exercicis ignasians en versió reduïda amb en Jesús Renau i ho he anat mantenint al llarg dels anys seguint estils diferents, en espais diversos, posant l'accent en qüestions variades, sola o acompanyada. I sempre m'ha anat bé. Us ho recomano. Als amics i amigues no cristians, també us ho recomano: parar i pensar, posant distància amb l'entorn habitual, intentar veure si fem allò que volem fer realment o ens deixem portar. És, com a mínim, un exercici de llibertat. De fet l'experiència més curiosa, i que em va agradar molt, va ser fer els exercicis del Franz Jálics, on regna el silenci i en cert sentit la manca de consignes.
Aquest any m'ho he fet venir bé per fer aquest servei d'hostatgera en dues tandes d'exercicis: una on la major part d'assistents han estat religioses i una altra, que començarà la setmana vinent, en què seran capellans.
El ponent d'aquests dies ha estat en Josep-Miquel Bausset, monjo de Montserrat. Li segueixo un blog (Del santuari estant) a Catalunya Religió, sempre interessant i sempre mullant-se en temes d'actualitat. La seva proposta d'exercicis passava per resseguir l'encíclica Fratelli tutti. M'ha encantat constatar com en les seves xerrades diàries (matí i tarda durant set dies), més que de l'encíclica i de la Bíblia (que també), ens parlava de la Contra de La Vanguàrdia, d'entrevistes amb personatges interessants, no necessàriament cristians. De manera que la qüestió social, que sempre sol abordar-se de manera molt col·lateral o genèrica, aquesta vegada tenia noms i cognoms i exposava formes de solidaritat i d'esperança, petites o grans, ben reals.
El seu públic, com us he comentat, eren majoritàriament religioses. Molt grans, algunes, i amb problemes de salut i xacres diverses. Moltes havien dedicat la vida a l'ensenyament (a aquelles escoles concertades amb vocació d'escoles públiques) o a l'infermeria. "Les monges no llegeixen" em deia una vegada un capellà. Bé, dono fe que les meves companyes d'aquests dies havien llegit i treballat molt a la vida i que continuaven mantenint l'interès per tot. Hi havia un ambient especial, post-Covid, entranyable. Moltes d'elles, que per la seva edat viuen en comunitats que són pràcticament geriàtrics, han vist morir moltes de les seves companyes, amb el desconsol que ha comportat l'epidèmia: sense poder-se'n acomiadar. La paraula "fragilitat" ha estat una de les més pronunciades... junt amb la paraula "plenitud". No són pas incompatibles, al contrari. Al final de la vida de vegades queda el vi millor. M'ha impressionat veure com s'acompanyaven mútuament, com s'emocionaven de veure les seves companyes a la pantalla (han estat exercicis mixtos: presencials i per videoconferència). I també m'ha agradat la participació de gent que venia de la pastoral obrera, del moviment de pobles i comarques. Ha estat, certament, una bona experiència!
A veure com es comporten, la setmana vinent, els capellans en els seus exercicis. Tindran una dona com a ponent: la Margarida Bofarull, una crack. Ja us en faré cinc cèntims.
Comentaris
Vaig formar part durant uns anys (pocs, certament) d'una comunitat monàstica que hi havia als edificis de la parròquia de Fogars de Montclús (Montseny).
Allà era força habitual la presència de monges de les més variades congregacions que venien a fer alguns dies de retir a la nostra hostatgeria. No organitzàvem activitats de meditació o predicació sinó que senzillament oferíem un ritme de pregària i un ambient de silenci, i podien demanar de parlar amb algú de nosaltres (amb mi òbviament que no ja que era molt jovenet aleshores!).
Salutacions i a reveure.