 |
| Un moment de la reunió d'Art Laudato si', de Justícia i Pau. |
Una altra de les qüestions que van sortir dissabte passat en el grup de treball de la jornada convocada per Apostolat Seglar era el paper de les parròquies. Va sorgir arran de les qüestions que ens plantejava la ponent i que feia referència a quines coses hi podíem aportar els nostres grups o les nostres persones.
Quan hi pensava, em vaig sorprendre a mi mateixa en adonar-me que no sentia que hi pogués aportar res o, millor dit, res que plantegés jo. Hi aporto el que em demanen, però no sento la parròquia com un lloc on pugui fer gaire aportacions. I no perquè pensi que sigui un mal lloc o perquè no m'entengui amb els mossèns o amb la tropa, que m'hi entenc, sinó perquè la dinàmica que hi ha no ho facilita en absolut. En canvi vaig fer llista mental de la quantitat de grups i grupets d'Església on actualment estic vinculada i on m'hi sento més activa: l'ACO i el meu grup, la Pastoral Obrera (actualment en la preparació del programa Llevat dins la Pasta), els Amics de la Casa del Miracle, Justícia & Pau, els Amics del Desert (aquí, poquet), la parròquia del Carme de Sant Joan Despí (que tinc totalment abandonada), o Catalunya Cristiana o Foc Nou o L'Agulla, és clar, fins i tot els d'I-misión, i allà on em demanin de ser-hi, una mica freelance. Tots ells espais que em són acollidors i que em conviden a treballar-hi. Abeuradors diversos que estimulen, mobilitzen i fan pensar. Potser són massa espais de cultiu de l'ego o una forma de fugida per part meva. Massa Església per a mi sola, segur. No pot ser bo.
En contraposició a això, algú deia que la parròquia és un espai central i necessari. Ho és, perquè qualsevol campanar és signe que a sota s'hi reuneix i hi celebra una comunitat cristiana, que habitualment a més fa serveis molt diversos. La gent rarament s'adreçarà a un grup de l'ACO, en canvi qualsevol persona cristiana que busqui un espai de celebració de la fe o un suport personal, sap que a la parròquia, en principi, el podria trobar. Ara bé, el sistema eclesial fa que segons bufi el rector, s'orienta la parròquia. I els vents que corren van deixant de ser conciliars, de vegades són clarament hostils al Vaticà II. I molts cristians s'aixopluguen on poden. A qualsevol moviment o espai com els que he citat abans o als monestirs, que continuen oferint recer. A Mataró, durant molts anys, JOC i ACO érem ben acollits a les carmelites, com els monestirs de benetes o benedictins acullen molta gent que potser no s'acaba de trobar bé a la seva parròquia.
Comentaris