Bunkergrups o abeuradors en el camí?


Ahir al matí vaig assistir a una jornada organitzada al meu bisbat sobre apostolat seglar. Reconec que hi vaig anar més per complaure l'amic que m'hi va convidar que per pròpia motivació. Potser perquè  fa molts i molts anys que dins l'Església es va parlant del paper dels laics sense que s'avanci gaire. La major part de delegats "d'apostolat seglar" (i delegats en general) són capellans; el recent nomenament del director de Catalunya Cristiana ha recaigut en un capellà, amb un currículum brillant com a professor, però enlloc no consta ni cap experiència de gestió ni formació en el camp del periodisme. Deu ser que la tasca és fàcil i/o que sobren capellans i no hi ha bons periodistes cristians. Malgrat que els capellans habitualment solen anar treient el fetge per la boca, no es deleguen tasques en els laics, encara que les normes eclesials ho permetin. És el cas de la litúrgia, com assenyalava aquí Dionisio Borobio a la revista Phase. I evidentment per molt que es parli de sinodalitat, és a dir de fer camí junts, al meu poble les decisions eclesials les prenen exclusivament els ministres ordenats, és a dir, capellans i diaques. Encara que siguin gent encantadora, que sens dubte ho són, no conceben la pastoral com una cosa de tots.

A mi parlar-ne ja em comença a costar sense enfadar-me (com sabeu enfadar-me no em costa gens, ai!). I per destensar-me a mi mateixa, sempre em ve al cap aquella frase brillant d'Anthony Mello: "Ningú no s'ha emborratxat mai parlant del vi". Doncs això, anem parlant de les desclericalittzació sense fer-ne cap tastet, no fos cas que prenguéssim mal.

La reunió d'ahir, però, va ser molt interessant. Us en parlaré en un altre escrit després. Ara només volia fixar-me en una frase que algú va dir en el treball de grups i que em va fer pensar. En general, tots lloàvem els nostres petits grups de pertinença: son un lloc on reflexionar en confiança i des de l'Evangeli, lligant fe i vida al màxim. I un espai on es conreen amistats de per vida. Aquest algú va dir que efectivament era així, però que molt sovint aquests grups es mantenien tancats en el sentit que eren poc porosos a l'acollida de noves persones i que amb els anys més aviat anaven sofrint pèrdues (gent que ho deixa, morts, trasllats...) i per tant s'anaven empobrint.

La resposta a això, des d'un moviment com l'ACO, que és on estem vertebrats el meu grup de revisió de vida, seria que la xarxa que es crea entre els diversos grups facilita el contacte mutu i l'acollida de persones noves. Però aixo no deixa de ser la teoria, perquè en la pràctica, si més no pel que jo he experimentat, això no funciona gaire així. 

L'ACO és un moviment evangelitzador. Sempre m'ha fet pensar que això hauria de fer que moltes de les persones que envolten els militants seria natural que fossin convidades a participar en el grup. Però no ho fem. Més aviat tendim a pensar en l'expansió del moviment a partir de la gent que ens arriba de la JOC. Crec que aquest és un error de gruix, perquè del que es tracta és de convidar la gent a conèixer l'ACO, no de reproduir-nos per la rutina generacional. Val a dir que a més això últim té poc recorregut, perquè la JOC està més aviat en hores baixes. Costa molt avui, fer JOC, com costa la pastoral en general. 

A banda d'això, he observat de vegades moltes resistències a l'entrada de noves persones: perquè nosaltres ens entenem molt bé i l'entrada d'una persona nova pot desestabilitzar el grup; perquè si ve segons qui haurem de canviar la nostra llengua vehicular (atenció, que dediquem molts esforços a dir-nos que hem d'acollir els immigrants cristians, nova classe obrera!); que ara no és el moment perquè  és un moment delicat per a algunes persones del grup, etc.

També estic convençuda, començant per mi mateixa, que no sempre expliquem o sabem explicar què és el grup en el nostre entorn i no gosem convidar-hi ningú. Perquè ens fa vergonya manifestar-nos socis d'un club amb tan mala premsa com el cristià o per aquesta mena de pudor que limita que expliquem la importància de l'Evangeli en les nostres vides. Però caldrà recordar-nos mútuament que Cardijn deia una altra cosa, també en un context -el medi obrer- on l'Església era vista com a còmplice de la classe dirigent.

De vegades aquests moviments fem de la iniciació un llarguíssim ritual que s'allarga molt en el temps, quan de fet tots som aprenents de l'Evangeli al llarg de tota la vida, i la revisió de vida és un mètode, res més. No ens cal cap títol ni cap certificat. 

El comentari d'en Josep Maria em va fer pensar, de cop, en uns grups com abeuradors d'aquesta font oberta a tothom. Si els nostres companys de camí a la vida hi volen fer un glop de tant en tant, sense altre compromís; si pels nostres grups va entrant i sortint gent contínuament, però nosaltres intentem viure-hi l'Evangeli amb autenticitat, per què no hem de compartir el nostre abeurador? Al cap i a la fi en el nostre entorn no hi sobren els llocs d'acollida, els espais on poder manifestar-nos tal com som. Seria un bon servei. Això sí, ens cal el coratge d'obrir-nos i de confiar que l'Esperit manifestarà el que li doni la gana. Sempre ha estat així.

Crec que no hem d'anar cap al doctorat en revisió de vida. Si les nostres reunions són imperfectes, tant és, perquè l'important és l'acollida de l'Altre i dels altres. M'ha agradat pensar-hi.

Comentaris