 |
| La fotografia, una Eucaristia al Miracle, no correspon al moment d'aquesta pregària |
Senyor, aquí ens tens convocats per tu. L’agenda t’anuncia, potser fins i tot ens envia un missatge, i a nosaltres tal vegada ens fa mandra trobar-nos i tenim calor i estem una mica descol·locats. I sàpigues que tens una competència dura: mirar un capítol més d’aquella sèrie que ens distreu, fer una becaineta, jugar amb el mòbil, festejar amb la parella o sortir a passejar ran de mar. És divendres i estem cansats, encara que gaudim de la jubilació. I sempre hi ha aquella feina pendent que no fas mai, fins que trobes alguna cosa que encara et fa més mandra que fer-la. Aleshores et sents cridat, per exemple, a planxar i no pas a preparar una pregària.
Però no. Som aquí, alguns ben dispersos i sense recordar gaire què havíem
de fer avui.
Ja que ens convoques tan persistentment farem l’esforç, com aquell fill de
què tu ens parlaves a l’evangeli de Mateu (21,28) , que rondina i rondina, però
acaba posant-s’hi.
Avui ens crides així, però ja fa unes quantes setmanes que pensem en tu a
través d’altres crides: la mort sobtada del Paco, el marit de la Rosa. La
delicadíssima operació del cunyat d’en Javier i la Mapi, el pàncrees de la
Graci. La inestabilitat dels nostres Jordi i Andreu i l’atenció que ens
reclamen, la conversa inesgotable i angoixada de la germana de l’Anna, la mort
de la Clementa, l’accident de la Mercè. També ens hem assabentat que en algun
grup de l’ACO, que per a nosaltres ha estat un punt de referència en molts
moments, hi ha alguns amics amb problemes greus de salut. Pensem en tu, no tant
per allò de recordar santa Bàrbara quan trona, sinó perquè quan alguna persona
que estimem pateix per alguna cosa, necessitem retrobar el sentit de la vida. I
aleshores se’ns fas especialment visible i proper.
I és que és en la relació amb les persones: en allò que són, que ens
aporten, que ens qüestionen o fins i tot que ens critiquen, es on et percebem
millor.
- Vivim
la gratitud, quan experimentem l’amor gratuït d’algú vers nosaltres.
- Vivim
l’admiració, quan els altres en ensenyen a captar la bellesa
- Vivim
l’amor, quan ens sentim estimats pels altres
- Vivim
la creativitat, quan els altres ens esperonen i ens valoren
- Vivim
l’esperança, quan els altres fan possible allò que no gosem imaginar
Per contra, massa sovint estem queixosos sobre nosaltres mateixos: ens
agradaria ser el que no som i tenir el que no tenim i sovint oblidem que si tu ens estimes tal
qual, nosaltres també podem fer-ho i que les nostres limitacions, infidelitats
i defectes més aviat et deuen moure a somriure que a una altra cosa. En canvi
nosaltres tendim a prendre’ns a nosaltres mateixos massa seriosament, com si
fóssim importants. I en lloc de treure la millor versió de nosaltres ens encaparrem
a contemplar allò que no funciona.
Et demanem avui que malgrat les nostres limitacions sapiguem fer costat als
amics, a la gent que estimem i també a la que no coneixem però sabem que
pateix. Encén l’espurna de la creativitat i l’amabilitat, i la generositat en
nosaltres. I ajuda’ns a preparar-nos per aquesta tardor que comencem a albirar
i que ens portarà a desprendre’ns de relacions, de persones, o potser de bona
part de nosaltres mateixos si tenim la mala sort de perdre l’oremus. Tot per a
bé, per viure amb més llibertat la teva vida, per ser sal més gustosa i llum
més resplendent. I per tornar a reprendre totes aquestes relacions que ens han
configurat amb total plenitud.
Comentaris