Potser hauria de dir en la creativitat, però ja m’està bé posar-ho a l’engròs. Penso que en uns temps tan canviants i amb els reptes amb què ens enfrontem, ens cal imaginació i capacitat creativa. Però al meu voltant observo més aviat el contrari.
Em comentava una
amiga que en el seu lloc de treball es van produint jubilacions sense recanvi.
Les despeses s’externalitzen: més barat per a l’empresa, menys compromès per
als qui manen. Això té costos importants: precarització dels treballadors,
manca de cohesió dels equips, si és que existeixen, i, si això s’aplica en segons
quins àmbits, manca de qualitat professional. És un error pensar que amb un
títol universitari ja no cal aprendre l’ofici: hi ha feines molt
especialitzades, que necessiten coccions lentes i l’aprenentatge de mètodes de
treball que es transmeten de generació en generació.
Allò de "1+1 = molts més" és una gran veritat. De pensar mútuament, i de
compartir la vida dia rere dia a la feina, surten suggeriments, vocacions, motivacions,
aprenentatges mutus i informals, idees, petites revolucions. Però això no es
valora. En el jardí de la feina, cal perdre-hi temps, companyia mútua, un punt
de saltar-se la norma. Aleshores s’és autènticament productiu per avançar.
Altrament, el que surt és molt eixarreït.
En el cas de l’Església
catòlica, no sembla que ens creiem gaire que les persones continuem la Creació
que ens ha estat donada. En primer lloc perquè l’estructura és rígida i el poder
queda en mans del clergat, per més que hi ha subsistemes que aconsegueixen
funcionar d’una altra manera... mentre no els vingui una autoritat amb ganes d’escapçar
iniciatives.
En segon lloc
perquè es promou més l’obediència que la creativitat. Sempre he pensat que un
dels grans esculls per allò que en diuen vida consagrada no és tant tot el que té
relació amb la vida sexual sinó tot el que té a veure amb l’obediència al
superior jeràrquic, en un món de llibertats individuals. Observo en gent que és
crítica i amable que al final la discrepància amb els seus superiors no es
tradueix en una proposta en diàleg que permeti un nou enfocament, sinó que
queda ofegada per la lleialtat al bisbe, per exemple. És castrador.
I encara hi ha un
tercer factor que trobo important, i és l’excés de feina. És difícil ser
creatiu quan cal fer tots els papers de l’auca i quan l’agenda treu fum. És el
cas novament de molts capellans.
Per parar i
pensar cal un cert estil comunitari i assembleari (a moltes parròquies això ni
existeix, per més que la paraula “Església” té el seu origen en l’assemblea
reunida), cal una obertura cordial i mental a la creativitat, i el temps per
fer-ho. És un suggeriment. Benet XVI -crec que era ell- parlava de “minories creatives”.
Però perquè la creativitat aflori cal crear-ne les condicions. L’alternativa és
la pèrdua de significació que observem urbi et orbi.
Comentaris