(Josep Lligadas) “Sortiu de Babilònia, fugiu d’entre els caldeus!”. Així cridava, pels volts de l’any 538 abans de Crist, el profeta conegut com el Segon Isaïes animant els jueus deportats a Babilònia a tornar a la seva terra i reconstruir el país, ara que el rei persa Cir els ho havia permès (Isaïes 48,10). I repetia: “Fora, fora! Sortiu de Babilònia!” (Isaïes 52,11).
I és que els jueus deportats a Babilònia cinquanta anys abans per Nabucodonosor s’havien anat adaptant a la vida d’aquell nou país, i molts hi estaven força ben instal·lats. I quina mandra, travessar ara el desert i haver de recomençar de zero en un país destruït! Aquells jueus deportats mantenien viva una forta consciència nacional i religiosa, però se’ls feia una muntanya embrancar-se en un reinici com aquell...
Jo crec que ara també caldria un profeta potent que cridés a la gent d’Esquerra Republicana: “Sortiu de Babilònia, fugiu del procés, allibereu-vos de tanta esterilitat!” I el profeta podria continuar: “Sí, és cert que ara esteu molt ben instal·lats i fer aquest gir i explicar-lo a la vostra gent us costarà molt i us desgavellarà les emocions, però si estimeu Catalunya, si estimeu la gent del vostre país, l’única sortida honesta que teniu és fugir d’aquí, fugir d’aquest procés que cada dia que passa és més estèril i més irracional, i posar-vos a construir aquella Catalunya-un-sol-poble de què tant parleu. I això només es fa col·locant la voluntat racional en la recerca del bé comú per damunt de les emocions que no poden donar fruit. Sí, ja ho sé que és més còmode no moure’s d’aquesta Babilònia de les paraules, de l’amnistia, l’autodeterminació, el referèndum, la independència, la república, tot i que s’han anat convertint en paraules cada cop més inconsistents, més gastades, més degradades, que comencen ja a podrir-se. Com altres paraules que ja s’han podrit i han caigut de l’arbre, com és el cas d’aquella tan bonica de la revolució dels somriures, ¿us en recordeu?
Apa, va, comenceu a construir aquesta Catalunya que ha de ser un sol poble. I ho sabeu prou: això només es fa fugint de la Babilònia del procés estèril i anant cap a la Catalunya de veritat, i parlar, parlar, parlar amb els que veuen les coses diferent, començant, evidentment, pel partit més representatiu d’aquest ampli sector, que, per greu que us sàpiga, és el PSC. Fugiu de la política de fronts i entreu en la democràcia deliberativa, aquesta que busca sortides pensades des de les dues bandes. I és que a més, si no, us trobareu fent coalició amb un partit que pretén –o pretenia, ja no ho sé, però pel cas és el mateix– que el país sigui dirigit com l’Iran: un aiatol·là que és el Gran Guia de la Revolució, que viu a Bèlgica i té l’última paraula, i un president elegit democràticament però que només pot fer el que l’aiatol·là li deixi fer...”
Fins aquí, les paraules del profeta. I tant de bo que Esquerra Republicana les escoltés. I que, amb fidelitat democràtica, acceptés un govern de la Generalitat ençapçalat per Salvador Illa, que és qui va quedar primer a les eleccions, i amb tots els pactes necessaris fruit d’una intel·ligent democràcia deliberativa i que inclourien, esclar, també els Comuns.
Però, posats a fer, posats a fer proclames profètiques, jo m’animaria a fer-ne també una pel meu compte, aquesta adreçada al PSC. ¿I si el PSC, posant els llums llargs, fos capaç de fer un pas que, crec jo, eixamplaria, i molt, els fruits del gir d’ERC? El pas seria investir president Pere Aragonès i comprometre’s per les dues bandes a deliberar conjuntament sobre els futurs camins a emprendre. Això comportaria tres grans avantatges: primer, el gir d’ERC seria molt més passador per a la seva gent i evitaríem amotinaments, cosa que no és cap minúcia, tal com està tot; segon, el gir que ha de fer ERC, i la tasca d’intentar que els seus votants canviïn el xip, el faria molt millor i molt més eficaçment des de la presidència que des d’una posició subalterna; tercer, el govern espanyol tindria molt més assegurada l’estabilitat i la continuïtat. Així podríem entrar en una època d’una relativa pau política, i centrar-nos en el que ens hem de centrar, tant a Catalunya com a tot Espanya. Si posen els llums llargs, els socialistes crec que poden adonar-se que així hi acabaran guanyant. Això sí, ells també hauran de saber explicar bé, sobretot a la resta d’Espanya, els perquès d’aquesta opció, però segur que són capaços de fer-.ho...
Francesc Macià, el fundador d’ERC, el 14 d’abril de 1931, la setmana que ve farà noranta anys, va proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica. I Niceto Alcalá Zamora, president de la República Espanyola, va venir aquí, va parlar amb en Macià, i en Macià, l’home de Prats de Molló, molt intel·ligentment, va recular i la República Catalana va desaparèixer de l’escenari. I, a més a més, es van muntar tots dos un bany de masses pels carrers de Barcelona. A mi m’agradaria que Oriol Junqueras i Pere Aragonès fossin tan intel·ligents com Francesc Macià.
Comentaris