Intrusisme litúrgic

 

Amb aquest títol, el CPL acaba de publicar els escrits que he fet al setmanari de Catalunya Cristiana, cada cinc setmanes, durant els darrers set anys. És una columna sobre litúrgia, que substitueix la que feia, setmanalment, el bisbe Pere Tena. Quan ell va morir, el testimoni va passar a cinc persones. I a mi m'ho van proposar, no pas perquè sabés gaire litúrgia, que no en sé, sinó perquè era una dona i perquè m'agradava escriure. Primer vaig dir que no, però després m'ho vaig repensar, animada per uns quants companys del CPL, i Catalunya Cristiana des d'aleshores ha anat acceptant estoicament uns escrits pensats no pas des del presbiteri o des del coneixement acadèmic de la litúrgia, sinó des dels bancs on seiem la tropa. La litúrgia no és pas per als capellans, sinó per al conjunt de la comunitat i en aquest sentit crec que és bo intentar conèixer-la millor... i opinar, encara que sovint voregis el políticament incorrecte o que hagis d'anar de puntetes per no trepitjar cap mina. En aquest sentit crec que és bona una aportació d'aquesta mena, al marge de la qualitat o no dels articles.

Agraeixo al CPL i sobretot a Catalunya Cristiana aquesta oportunitat. El llibre que ha sortit aplega un munt d'articlets, ordenats cronològicament que potser resultin una mica marejadors perquè fan referència a determinats diumenges del cicle litúrgic al llarg de set anys, per tant és com una nòria, que és el mateix que passa quan anem a missa: roda el món i tornen lectures, temps litúrgics, cants. Sempre el mateix, però mai igual. De vegades m'ha sortit espès i no sempre s'entén gaire, si no et situes molt en el moment litúrgic, però de fet són com pindoletes, que pots deixar al marge tranquil·lament per llegir la propera. Quan el preparava m'ha sorprès veure-hi reflectides converses, experiències, amics, lectures, viatges...

A banda d'això tot queda a casa. Hi ha un petit pròleg d'en Josep, i jo mateixa he fet la portada, com he fet des del número 88. Ha sortit a la col·lecció Emaús, de la qual hem estat directors primer en Josep (del número 1 al 150) i després jo (del 151 al 168). Amb aquesta publicació em dono ja per superjubilada de les tasques del CPL, encara que continuaré escrivint a Catalunya cristiana. 

Mentre escric això, Barcelona, que enyoro des de Viladecans i que no puc trepitjar pel confinament, torna a cremar. Costa recuperar-se d'aquesta tristesa.